diumenge, 16 de març de 2014

Què hi faig jo aquí?


Bruce Chatwin (1940-1988) va ser un gran narrador, ell mateix té una vida fascinant, de novel·la, descrita per Nicholas Shakespeare a Bruce Chatwin, Muchnik Editores, Barcelona, 2000.
Chatwin es va donar a conèixer com a escriptor l'any 1977 amb “Viatge a la Patagònia” (In Patagonia) un llibre captivant que en poc temps es va convertir en un clàssic de la literatura de viatges. L'escriptor va recórrer durant mesos la Patagònia, hi va fer molts quilòmetres caminant i hi va conèixer molta gent. En el llibre descriu el país i el paisatge a partir dels personatges que va trobant i les anècdotes i històries que els envolten. Sempre amb una mirada particular. No li importava que les històries fossin certes, el que volia era que fossin bones.
Llegir In Patagonia em va portar a descobrir els llibres What Am I Doing Here (Què hi faig jo aquí?) i Anatomy of Restlessness (Anatomia de la inquietud). Dos llibres de relats curts on ens transmet la seva passió per viatjar i explicar històries poc comunes.

L'any 1999 em vaig entretenir a traduir Milk (Llet), un relat que apareix a Anatomy of Restlessness, traducció que es va perdre en un vell ordinador que va petar. Portava temps pensant en tornar a traduir-la i ara, quinze anys després l'he recuperada. Tornar-la a escriure (ara amb el reforç dels diccionaris online) ha estat com reviure la història. M'ho he passat molt bé transcrivint a la meva llengua els detalls i la mirada de Chatwin. Ha estat tornar a viatjar en algun racó d'Àfrica.

LLET

El jove americà ajupí el cap a dins el bol i la llet s'enfosquí, del blanc al gris, mentre impedia l'entrada de llum. El bol era mitja carbassa. A l'agafar-lo entre les seves mans li traspassà l'escalfor. Uns pèls negres suraven a la superfície i desprenia una lleugera pudor de quitrà. Va inclinar el bol fins que l'escuma li va fregar el bigoti. 'Puc?' digué fent una pausa abans que els seus llavis toquessin la llet. S'inclinà de nou i glopejà.
Va beure de pressa i amb concentració, observant com baixava el nivell a l'interior de la carbassa. Els glops de llet li van aclarir la gola seca de pols. Era una llet molt més forta que la d'Amèrica i deixava un gust amarg a la llengua.
'Ves amb compte amb el que menges, Jeb.' Li deia una veu aguda i suplicant. 'I passi el que passi, no toquis la llet. La llet està contaminada en aquells països.'
A la seva ment, en Jeb Andrews va recórrer la delicada casa de fusta blanca i la cara neguitosa de la seva mare.
'Ja sé que tot anirà bé, Jeb. Però no puc deixar de patir. Si anessis a Europa no estaria tan preocupada, però l'Àfrica, Jeb, i aquells negres.'
Va buidar el bol i el va capgirar. Unes gotes blanques van esquitxar les seves botes de cuir roges de pols. La superfície exterior de la carbassa era d'un ocre daurat i estava gravat amb dibuixos d'animals i plantes. S'havia trencat en dos llocs però la dona ho havia cosit amb un cordill embreat. Això era el que li donava aquella sentor de quitrà. Jeb Andrews trobava que la carbassa era un objecte bonic.
Era migdia i el cel era blanc de calitja. La suor se li escampava per la pitrera de la samarreta i la part baixa de l'esquena. Sentia com la sang corria dins el peus i tenia la sensació que les botes estaven a punt d'esclatar.
Les dones eren fules. Venien llet als passatgers de bus sota l'ombra clapada d'una acàcia. Era l'única ombra en molts kilòmetres. Eren primes i anguloses, com totes les dones nòmades. Vestien roba de cotó morat indigo que tenyia de blau la seva brillant pell bruna. Pesades arracades rodones de coure estiraven els lòbuls de les orelles avall.
'Més,' va dir en Jeb a la dona.
Va buscar una moneda a la butxaca humida. La dona va col·locar el bol a terra i l'emplenà fins dalt. Un nadó xuclava el seu mugró, els seus ditets es clavaven al pit. En Jeb es va fixar en un gota de llet que sortia d'un costat de la boca del bebè.
La dona engrapà la moneda i se la va lligar en un nus de cotó. Va mostrar les dents per amagar-les tot seguit. Les seves companyes miraven, divertides i amb desdeny, observant aquell noi prim empolsegat, amb el cabell daurat que sortia de la mitja carbassa.
'Igual que l'hora del menjar al zoo' va pensar en Jeb. 'Sóc com un animal.'
'I una altra cosa, senyor Andrews, sobretot no begui llet sense bullir. Els veterinaris francesos han informat que hi ha brots de brucel·losi en tota l'àrea nord.'
Jeb tornava a sentir la veu prima del doctor del Peace Corps i podia veure el seu gest de desaprovació en els llavis d'aquella cara fina que sortia d'un uniforme impecable. El metge li va donar pastilles desinfectants i paquets de menjar deshidratat. Encara no els havia utilitzat. Jeb va beure la llet a pesar i a causa d'aquell doctor.
Apartada de les altres hi havia una doneta encongida, les seves cames reduïdes als ossos, les llavis tallats, el seu cabell amb crostes i embullat, els pits arrugats i encartonats. S'estava ajupida amb el sexe descobert, sense cura, o arrossegant-se al voltant de les dones agafant trossets de carbassa vella. Jeb va veure com les apilonava com si col·locant-les juntes pogués reconstruir el seu úter malmès.
Portava tres setmanes de ruta. L'exotisme d'Àfrica havia desaparegut i d'alguna manera, en la calor i la llum, Àfrica era més real que casa. A Vermont era hivern. Intentà dibuixar-ho, però la imatge s'esmunyia deixant només calor i llum.
Amb tot, estava preocupat pel vell Herb. A la tardor s'estaven al peu del pont sota la botiga. Romanien mandrosos tot el dia mentre les fulles queien, vermell sobre groc, dins del riu.
'És trist que te'n vagis,' havia dit en Herb, 'Potser no passaré d'aquest hivern. Així és com em sento.'
'Tornaré Herb,'
'No et preocupis per mi, Jeb. Has de marxar. I tampoc et preocupis per la teva mare. No et pots quedar mandrejant a casa mentre ella es passa tot el dia queixant-se. Ets prou gran per saber què vols.' Ho deia amb un nus a la gola. Ara la neu estaria apilonada al voltant de la cabana d'en Herb i s'angoixava pensant en això.
Jeb Andrews sentia el seu cos més lleuger i enfortit cada dia que passava, amb els vells prejudicis esvaïts. Els africans el fascinaven – les mames, les grans i alegres mames; i els homes hausa, amb seus rostres plens de cicatrius com bigotis de gat i aquella pell tan brillant que reflectia el blau de la roba i el blau del cel talment el color de la nit sense traça de foscor; i els nois fula orgullosos de les seves espases, amb faldilles de cuir negre i plomes d'estruç al barret. Jeb començava a sentir-se com ells. Fins i tot va aprendre a escopir com alguns africans 'hrrr... ptut...' i una bola de saliva desapareixia rodant a la terra polsosa.
Li encantava l'olor de mill acabat de matxucar en els poblats, els seus graners de fang i els cops rítmics dels morters; els termiters tacats de blanc pels voltors i les pistes de laterita vermella que cicatritzen l'espinosa sabana. L'escorça dels arbustos era taronja o verd clar i les seves espines llargues i blanques semblaven regalims de gel. En la calor del dia el bestiar dels peuls vagava enmig d'aquest paisatge. Els animals tenien la pell marró ondulada i banyes blanques en forma de lira. En Jeb pensava que eren els animals més bonics del món. No creia que la seva llet pogués ser dolenta.
El conductor va cridar als passatgers de tornar al bus. El camí es bifurcava cap al nord allunyant-se del riu. La terra esdevenia menys vermella i els baobabs més gruixuts i baixets. Van arribar a la ciutat al capvespre i es van aturar en un bar anomenat Le Lotus Bleu. Un noi foll donava voltes pel carrer. Dins del bar alguns africans prenien una beguda. En Jeb va demanar una cervesa a la propietària, una dona vietnamita rodanxona amb un fulard estampat de flors als cabells. Un home va entrar amb una safata de metall plena de carn per vendre. La dona va pessigar la carn amb els seus dits grassonets.
'És una carn massa dura,' va dir.
Els africans rigueren.
'Vostè si que és dura, Mama, no pas aquesta carn.'
A la vella li agradava ser objecte de broma i va xisclar satisfeta. En Jeb comparà la seva cara alegre amb les dones vietnamites de les revistes.
'Té una habitació lliure?' preguntà.
'Això és un bar,' respongué, 'no pas un bordell.' I els homes van tornar a riure. 'Si vols un llit has d'anar al campement. Hi ha una dona blanca al campement.'
En Jeb va caminar entre murs de fang fins al límit de la ciutat, després passà per un passatge d'acàcies, negres i sense fulles pel període d'estació seca. Dalt d'un turó hi havia un edifici baix, blanc de calç i amb arcs rodons. Antigament havia estat la cantina dels legionaris. Hi havia una pista de tenis esquerdada i foradada amb una xarxa ben esfilagarsada. La dona blanca estenia la bugada en un filferro. Tenia el cabell roig tenyit i les parpelles pintades de negre i verd. De la seva pell penjava un collaret que envoltava tota al base del coll. A en Jeb li recordà un peix de colors.
'Madame Annie?'
'Oui.' Va mirar amb fredor sense sorpresa ni cap cortesia.
'Est-ce que vous avez une chambre?' digué pausadament.
'Tinc una habitació' respongué en anglès. 'Segueix-me si us plau.'
Sota els arcs hi havia cadires metàl·liques i taules cobertes d'un plàstic verd. La va seguir a través d'un pati on hi havia un gabial amb coloms i un mico fermat. Unes buguenvíl·lees s'enredaven per sobre l'enreixat. La dona cridà, 'Ousmane, clau número cinc.' i un vell tuareg aparegué arrossegant el peus. La mestressa va obrir una porta verda. L'habitació era buida amb només un bressol i una mosquitera esquinçada que penjava del sostre. La calç queia i hi havia dragons pàl·lids a la pared.
'Mil francs per dia', digué. 'Servei inclòs.'
'No té res més econòmic?'
'És la més barata.' respongué sense ganes d'ajudar.
L'habitació era cara però estava cansat i la va agafar. Portava tres nits dormint en ruta.
En Jeb es va despullar, es tragué els pantalons i els apilonà a terra. La pols vermella s'havia incrustat a la seva pell. S'estirà despullat al llit. Un vent fresc venia del desert traspassant les persianes. Notava com les parts íntimes s'assecaven de suor.

Ja era fosc quan es va despertar. Es va vestir i caminà sota els arcs cap al lavabo. Quan va passar davant de l'habitació de madame Annie va sentir el soroll de molles cruixint entre sospirs i gemecs d'amor. La persiana no era del tot baixada i va poder entreveure un sinuós cos negre damunt d'un feix de carn rosada.
Es va rentar i va anar a la terrassa. Els insectes brunzien al voltant d'una solitària bombeta. Una altra dona blanca estava asseguda bevent. Era molt prima amb un aire tràgic. Del seu cabell ros penjaven cuetes i la seva cara era torta degut a una fractura a la mandíbula. Un dels braços el portava penjat en un cabestrell, el mico li havia mossegat la mà.
'La madame està dormint,' digué.
'No pas dormint, precisament.' respongué en Jeb.
'És fastigós.' digué. 'Fa l'amor amb els africans perquè no la titllin de racista. El seu marit la va deixar quan va començar a anar amb africans. Ara em sembla que odia als homes blancs.'
Aquella dona es deia Gerda. Era d'Alsàcia i s'havia quedat sense diners. Havia sigut periodista i havia exposat les atrocitats dels francesos durant la guerra d'Algèria. Tenia molta simpatia cap als àrabs i odiava desmesuradament els negres i els jueus. Explicava que França estava envaïda pels jueus que, fins i tot De Gaulle era jueu. En Jeb havia sentit a parlar de l'antisemitisme però mai abans no havia escoltat les paraules “pestilència”, “bacteris”, “infecció” o “càncer” per qualificar a persones.
Digué que madame Annie la tractava com una criada. No havia obtingut cap resposta a les seves cartes demanant ajuda. Havia qualificat al carter de borratxo llardós i aquest li havia replicat dient-li que era una nazi imperialista. Tenia la sospita que li destruïa la seva correspondència.
La porta de l'habitació de l'Annie es va obrir i un noi amb texans blaus brillants en va sortir travessant el pati amb un caminar esportiu. Va fer un gest de salutació a Madame Gerda que el va ignorar completament.
'És fastigós', digué.
Madame Annie va seguir al noi, amb serenor i repentinada vestint una faldilla de tartà. Va demanar a en Jeb si volia sopar i ordenà a l'Ousmane de rostir una pintada. Madame Gerda seia fent veure que llegia el diari.
La pintada era dura i el vi algerià li va pujar al cap. Més tard uns coneguts de l'Annie van venir a veure el seu whisky. Era l'únic whisky a la ciutat. Hi havia força africans vestits a l'europea i un ex legionari petit, arrugat i amb cabells grisos pentinats en brosse.
La meuca que vivia al campement va sentir el soroll i s'uní a la festa.
'Mamzelle Dela,' va saludar el legionari. 'La Belle de la Brousse!'
Era una peul. Tenia els meravellosos pòmuls alts i llavis esculpits de les dones peul, així com unes llargues, perfectes i brillants cames en un cos curt i flexible com una frontissa. Vestia un ajustat vestit rosa d'una sola peça. Va posar els colzes a la taula i fixà la vista cap en Jeb, que va sentir com aquells ullassos negres el despullaven.
Els homes cantaven una cançó que acabava amb un rodolí que deia “Annie et son Whisky!” i l'Annie va començar un debat absurd sobre si va ser Adam que va obligar Eva amb la poma o va ser Eva qui es va prostituir per la poma.
'Perquè no beus?' va cridar el legionari. 'Què ets, anglès?'
'Sóc americà.'
'Ha! Ha! L'Équipe CIA! Pum! Pam! Vine i veu una mica de whisky. Annie serveix whisky a aquest jove espia.'
'No bec whisky.' Digué en Jeb.
'Hauries de beure whisky,' respongué Annie. 'Va bé pels bacteris. El Whisky mata els bacteris. Ousmane.'
'Madame.'
'Whisky per a aquest jove.'
'Molt poquet,' digué en Jeb.
'Serveix-te tu mateix. A l'Ousmane no li agrada servir whisky. És musulmà i detesta la beguda. Un dia li vaig donar pastís per la gola i es va emborratxar. No crec que arribi a perdonar-me mai.'
L'Ousmane va anar a buscar l'ampolla portant-la amb cura, com si es tractés d'una bomba. La va donar a en Jeb, que se'n va abocar menys de dos dits.
'Més,' digué Annie. 'Més.'
La dona prengué l'ampolla i li omplí més de la meitat del got. Després agafà la seva ampolla de Johnny Walker i la posà al seu costat de taula. Es va servir un altre raig i va marcar el nivell amb un llapis.
'No puc viure sense whisky,' digué.
'És te.' murmurà Mamzelle Dela amb tristesa. En Jeb quedà desconcertat i excitat quan ella el va mirar.
'Aquest hotel no és per mi', digué Madame Annie. ' Aviat em retiraré a la sabana. Agafaré un noi negre guapo. Construiré una cabana i vendré les meves joies per pagar el whisky. Hi ha gent que mort en un convent, jo ho faré a la sabana.'
Jeb estigué d'acord que era millor que en un convent.
'He vist moltes jungles,' digué, 'i la pitjor selva és un convent. Un lloc molt insà. En un convent la gent s'odia permanentment. A la jungla de vegades s'odia però no sempre.'
'Mon Dieu, que ce garçon est beau,' digué Manzelle Dela.
'Diu que ets un noi guapo.'
'Ella també és guapa.'
'Et il est américain?'
'Americà.'
'Je l'adore.'
'Diu que li agrades molt.'
'Ella també m'agrada a mi.'
'No havies dit que fossis americà,' digué Annie.
'Vaig pensar que ho sabies.'
'Pensava que eres anglès. Una gent molt hipòcrita, els anglesos. Vaig estar molts cops a Anglaterra, durant la guerra i després de la guerra. Terrible! Una vegada vaig anar a una ciutat anglesa. El nom de la qual és Hull. Venia d'Alemanya amb el meu amant. Vam anar a una pensió i la propietària era molt educada i atenta, ens va dir que li agradaven els alemanys, cosa que no és certa perquè els anglesos odien als alemanys. Pensava que tots dos érem alemanys, ens va ensenyar l'habitació. Una habitació bonica. Tot ple de flors à la manière anglaise. Després digué amb un encantador, realment encantador somriure, “Esteu casats, oi?” i jo vaig contestar, “Mais non, Madame, Certainement pas!” I aquella dona, amb aquell somriure, va deixar de somriure per posar-se a cridar, “Fora de casa meva. Aquesta és una casa decent. No és un lloc per a vosaltres. Torneu al bordell d'on heu sortit.”'
'Mai he estat a Anglaterra,' digué en Jeb.
'T'ho dic jo, per Déu, són una gent molt hipòcrita.'
'Ho he sentit a dir.'
'Són bruts i pensen que són nets. Hull és lleig, carinyo, però Londres és pitjor que Hull. Aquell alemany i jo vam anar a veure una pel·lícula. Un film cochon. No dic mentida. Vells despullats. Gens de soixante ans tous nus. Fent coses que ni t'imagines. Després ens van convidar a cantar l'himne a la reina. I això a Hyde Park, Déu meu, sota els arbres! Peus, Déu meu! Que des pieds!'
Els homes posaven rock togolès al tocadiscs. El legionari es va aixecar i va agafar Mamzelle Dela pel braç provant de ballar. La noia va posar cara de resignació i va picar l'ullet a en Jeb.
Ell li tornà el gest.
'Has fet mai l'amor amb una africana?' li va preguntar l'Annie.
'Mai,' respongué en Jeb amb una veu calmada. No havia estat mai amb cap dona i no volia que es notés.
'Has d'anar al llit amb Mamzelle Dela. Ella ho desitja.'
En Jeb es posà vermell i veia que perdia la seguretat en ell mateix.
'Escolta,' li digué protectora. 'Et parlo com a mare. Tens por d'anar amb ella perquè has sentit dir coses dolentes. T'ho dic jo, les dones africanes són més netes que les blanques. Són molt púdiques i a més són molt més guapes.'
'Penses que ho hauria de fer?'
'N'estic convençuda.'
El legionari estava massa borratxo per ballar i s'estava dret amb les mans al voltant de les natges de la noia. El seu cap recolzat als pits li lliscava a poc a poc cap a terra.
'Avall,' balbucejà. 'Avall... avall... avall... avall...'
'Avall on?'
'Avall, dins la cova.'
'Monsieur, vostè sap perfectament que el preu de l'entrada és de cinc mil francs.'
'Ai! Dela! Negra, guapa i cruel
Assegut a la gatzoneta provava d'enfilar-se a les seves cames.
'Negra, guapa i cruel.'
'C'est un con,' va dir per acabar.
En Jeb va ajudar al legionari a tornar a la seva cadira. Dela el va agafar i van anar a ballar. Es va deixar anar i les seves cames volaven. Llavors es van estrènyer i el ventre dur de la noia cremava a través dels seus pantalons, palpitava de valent i calfreds recorrien la seva esquena. Després van anar a l'habitació de la noia, ell dret i ella asseguda al llit amb els seus dits àgils descordant la cremallera, i ell pregant, sense pensar en res ni en ningú més, només pregant que tot anés bé. Van acabar al llit abraçant-se, de cop i volta ella el va apartar i es va asseure.
'Vull un entrepà,' digué. 'Compra'm un entrepà.'
'Oh! No. Déu. Ara no.'
'Compra'm un entrepà.'
'Et compraré un entrepà.'
'Em pagaràs una cervesa.'
'També et pagaré una cervesa.'
Es va aixecar i va agafar un bitllet de la butxaca. Ella es va posar el boubou blau i es va sortir cap a la cuina. Al cap de cinc minuts tornava a ser a l'habitació mastegant un entrepà de pollastre i llepant-se els llavis. Després es va recollir els cabells amb un mocador i ja estava a punt.
Però en Jeb estava cap per avall sobre el coixí, el seu cap no parava de donar voltes pel whisky. Ella es va estirar al seu costat i la seva mà la va notar tova i fluixa.
'Marieta.' esbufegà.
'No. No.' En Jeb va colpejar el coixí patèticament. 'No. No.'
'Tots els americans són uns marietes.'
La noia es va girar i va començar a roncar, els seus roncs li impedien dormir.
Però l'endemà matí tot va ser diferent. Mai oblidarà la llum clara i les cortines mogudes d'aquell matí, i mai deixarà d'agrair aquells pits turgents; aquella boca donada lliurement; les ungles que van gravar esgarrapades vermelles a la seva esquena; les plantes dels seus peus acaronant les seves cuixes; una vegada i una altra, dos cossos flotant per sobre la línia irregular que uneix bronzejat i blanc; i després, tots dos cansats, el somriure divertit de la noia i els seus dits desenredant-li els cabells. Va sortir i va creuar la terrassa. Madame Gerda girà la cara cap a la paret. Madame Annie estava teixint un vestit rosa. Va mirar per sobre les ulleres i somrigué.
'Fins i tot camines diferent,' digué.
1977

Traduït de l'anglès per pepserrat 



Milk 
Bruce Chatwin, Anatomy of Restlessness, PICATOR, London, 1996