dissabte, 20 d’abril de 2013

Un hotel entre palmeres

(Areia Branca, Brasil) 
 José Eudardo Agualusa


   Es deia Hotel Gaivota i es trobava mig amagat darrera una enorme duna en una platja deserta de Paraíba. Vaig veure l'edifici de lluny i, sota la llum incerta del capvespre semblava unes esplèndides estovalles, com aquelles que venen a la fira de Caruaru, esteses entre palmeres altes. Quan vaig ser aprop vaig adonar-me que tot l'edifici estava construït amb els maons de través – i no de llarg, a trencajunts, com és usual- de manera que l'aire podia circular lliurement a través dels orificis de les totxanes. Més tard vaig poder confirmar les virtuts d'aquest enginy: les cambres, tot i ser petites, estaven sempre fresques. A la nit, estirat al llit, sentia la brisa travessar les parets, era com si tot l'edifici respirés.

   Vaig arribar exhaust. Havia caminat dos dies sencers, seguint sempre la riba del mar des d'un poblet de pescadors. Expliquen les guies turístiques que els seus habitants són els últims sobrevivents d'una antiga tribu indígena, temps ha pròspera i poderosa. A mi em va semblar que no eren pas diferents dels camperols de l'interior: eren més o menys foscos de pell, negres uns i  morenos els altres, i una mitja dotzena quasi blancs. Indígenes? Potser si que el record d'algun guerrer tupí persistia encara dintre d'ells, amb les seves altes plomes, a la corba amagada d'una artèria propera al cor. Però no semblava el cas.  

   Després de dos dies sota el sol estava embriagat de tanta llum. Vaig creuar la porta, vaig pujar els dos graons que conduïen a la recepció i vaig posar la motxilla sobre una taula. No hi havia ningú. Vaig esperar una mica i després vaig picar tres vegades sobre el taulell. Silenci. De fora m'arribava la fresca remor de la mar, la cridòria dels ocells, la lenta dansa de les fulles de les palmeres. Vaig trucar de nou i aquesta vegada vaig sentir un lleu brunzit; tot seguit vaig veure entrar un home molt vell, molt negre, amb el tors nu i bermudes llargues, arrossegant amb esforç una cama de fusta.

   Li vaig dir que volia una habitació. El vell feu un enorme somriure i vaig veure (amb sorpresa) que tenia totes les dents. Vaig esperar que digués alguna cosa. Ell però, no parlà. Va agafar la motxilla i la portà a una de les habitacions. No va parlar mai, ni aquell dia ni cap dels quinze següents. Qui sap si era mut. 

   En un primer moment no tenia la intenció d'estar-m'hi gaire allà. Però era tot tan silenciós que m'hi vaig quedar força dies. M'aixecava aviat i anava a la platja. El mar  era sempre límpid i càlid. M'estirava de costat, surant, com si encara no hagués nascut. Després tornava a l'hotel i escrivia. Al migdia, a la sala abandonada, el vell em servia el dinar: carn seca, fesols negres i arròs. La cervesa era calenta però no hi havia res més per beure. Algun cop, al matí, no hi havia aigua al lavabo i m'havia de rentar les dents amb cervesa.

   Això em recordà un episodi, l'any 1989, quan després de molts anys d'absència vaig tornar a Angola fent part d'una delegació de joves exiliats. El règim angolès, desconcertat per la caiguda del mur de Berlín, volia mostrar al món una cara amable i seguint les tendències del moment aquella visita feia part d'aquesta estratègia. Ens vam allotjar en un hotel del partit, situat dalt d'un penya-segat sobre la platja, a pocs quilòmetres de Luanda. A part d'aigua no ens faltava res. Quan obríem les aixetes, a les cambres de bany, les canonades s'estremien, udolaven llastimosament, exhalaven una ventositat fosca i finalment emmudien. Aigua? Ni un fil. En contrapartida en una habitació hi havia un armari ple de ampolles de whisky. Un tarda, desesperat pels mortals efluvis que emanava el lavabo, que ho contaminava tot – fins i tot els meus somnis- , vaig buidar les ampolles en el dipòsit del WC. La notícia que un dels membres de la delegació utilitzava whisky per netejar el vàter es va escampar ràpidament. Dos dies després, el secretari general de les joventuts del partit em va fer cridar:


- És veritat que el camarada utilitza whisky per netejar l'inodor?


   Vaig contestar que sí, que havia fet això una sola vegada i que desprès no em van tornar a donar més whisky. L'home se sorprengué.


- Camarada, era Whisky de 12 anys! No li importaria fer això amb Coca-Cola?


   Vaig explicar aquesta anècdota al vell, que m'escoltà atentament, mentre treia fum de la seva eterna pipa, però ni tant sols va somriure. Crec que no em va creure. 

   Un dia, quan vaig tornar de la platja el vell no hi era. Tampoc aparegué a l'hora de dinar, ni al vespre, i el dia següent vaig trobar la pipa abandonada a la sorra, davant del mar. Em vaig quedar encara aquella nit i me'n vaig anar aviat la matinada següent. Vaig trigar unes deu o dotze hores a arribar fins a una petita població. Em vaig asseure en un bar, al costat de la platja, una guingueta de fang i sostre de palla. Mentre bevia un suc de mango vaig explicar la meva història al cambrer. Aquest va sacsejar el cap:


- No pot ser, noi – digué-, aquell hotel fa més de quinze anys que està abandonat.


   És per això que crec en Saci Pererê


José Eduardo AgualusaFronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció de Pep Serrat
 



dilluns, 1 d’abril de 2013

Misteris de la vida

(Vol Luanda – Dakar)
José Eduardo Agualusa

No m'agraden ni els aeroports ni els avions. No és pas que tingui por de volar. Tinc por, això sí, de l'aparell policíac. Per altra banda, m'incomoda la idea de seure'm durant sis hores, de vegades més, al costat d'un desconegut.
La gent em mira, s'adonen del meu silenci concentrat i pensen que estic esporuguit. Sempre hi ha aquells que volen donar-me conversa. Fou això el que em va passar en aquell vol Luanda-Lisboa. El meu veí era alt, prim, sec i flexible com un arbust, tenia aquell to solemne que els capellans aprenen al seminari.
- Es la primera vegada que agafa l'avió?
Sabia que em preguntaria això. Ho pregunten sempre. Vaig girar la cara fent veure que era sord. Al contrari del que seria d'esperar la meva antipatia no el va desanimar. M'explicà que havia passat pel seminari de Luanda (bingo!), fins que va ser expulsat per conducta immoral. Tenia ganes de preguntar-li què entenia ell per conducta immoral, però això hagués trencat el meu principi i vaig continuar mut. Sebastiaõ -es deia Sebastiaõ- continuà la seva història. Un cop expulsat del seminari va treballar un temps en una agència funerària. Fent aquesta feina va conèixer moltes vídues. Utilitzava el verb conèixer en el sentit bíblic:
- Vaig conèixer moltes vídues – em digué amb un somriure còmplice-, les coneixia, Déu sap que les coneixia bé.
En vaig conèixer una particularment bé. El fill de la vídua no li va agradar gens aquella coneixença tan íntima.
- Per desgràcia -continuà en Sebastiaõ- l'individu en qüestió era inspector de policia i aviat s'enemistà amb mi, això va ser el principi de la meva ruïna. Jo, que mai m'havia posat en coses de política, la meva vida depenia només de la mort dels altres, vaig ser d'un dia per l'altre acusat per rumors d'intrigues que em relacionaven amb terroristes.
Previngut per la vídua que el volien detenir, Sebastiaõ va fugir cap al Congo i allà durant deu anys va fer una mica de tot:
- Vaig fer de taxista, sabater, porter de la discoteca d'un portuguès, vaig fer fins i tot de capellà -digué això mirant-me de biaix-. A més, també vaig aprendre coses, altres arts, se'n faria creus dels misteris del món.
La frase, llançada així, sobre els núvols, a nou-cents quilòmetres per hora, em va despertar la curiositat. Vaig esperar que continués. Sebastiaõ, per contra, tancà els ulls, creuà els braços i no digué res més. Vaig esperar fins que la curiositat es va fer insuportable:
- I llavors? Què és el que va aprendre?
Silenci. Sebastiaõ dormia.
Es va despertar dues hores més tard, s'estirà, va fer petar els dits i s'aixecà demanant permís per passar. Vaig veure que anava cap al lavabo, cerimoniós, fúnebre, com algú que es prepara per agenollar-se en un confessionari. Em vaig adormir. No devia haver dormit gaire. Recordo que em va despertar un enrenou de moltes veus. Venia de davant, de la primera classe, i anava creixent cap a nosaltres. Vaig pensar que devia ser un borratxo, una discussió entre beguts, alguna cosa per l'estil. Tot seguit va passar una hostessa corrent. Algunes persones s'aixecaven per veure què passava, se sentien crits i la mateixa hostessa va reaparèixer enfadada obligant a tothom a tornar a seure al seu lloc. Darrera meu una dona començà a resar.
La veu del comandant, suau i seductora com la d'un venedor de perfums, restituí per uns moments l'ordre perdut:
- Senyors passatgers, cordin-se els cinturons i mantinguin la calma. Per raons tècniques farem una breu escala a Dakar. Aterrarem d'aquí a vint-i-cinc minuts.
- És una cobra! - assegurava un jove amb el cap completament rapat, el crani lluminós cobert de suor - . Han trobat una cobra a primera classe.
La notícia va córrer, es va inflar i en pocs minuts ja hi havien diverses versions:
- Té ales!...
- Ales?! Qui té ales?...
- La cobra! La cobra té ales!
Darrera meu la senyora resava en llatí. El cap-pelat desaparegué en direcció a primera classe tornant, radiant, al cap de poc:
- Ja sé què passa – digué-, la cobra, finalment, és un bruixot del Zaire.
Vaig suggerir una versió menys fantàstica: una cobra, probablement transportada en un sac per un passatger zairenc (a la República Democràtica del Congo es mengen les cobres), hauria aconseguit escapar-se apareixent a primera classe. Ningú em va escoltar. A Luanda se senten sovint històries de bruixots zairencs que es transformen en cobres per matar persones. Hi hagué fins i tot el cas d'un cocodril que aparegué en una barriada, en plena estació seca, i lluny, molt lluny, de qualsevol riu o llac. La gent el va matar a trets: va resultar ser un bruixot.
Vam aterrar en un clima proper a la histèria. Les hostesses ens van fer sortir de l'aparell quasi a empentes i ens reuniren en una sala minúscula que desprenia una pudor de suor i orina que t'arribava a l'ànima. Vaig buscar en Sebastiaõ, havia desaparegut. Vaig tornar-lo a veure unes hores més tard quan tornàvem als nostres llocs de l'avió. Estava dempeus, sota el sol envoltat per un cordó policial.
- Ha vist? - digué el calb-. És el bruixot!
Sebastiaõ es girà i els nostres ulls es van trobar, em va saludar amb una lleu inclinació de cap. Vaig ignorar-lo. No em feia cap gràcia que es pensessin que el coneixia-
Déu meu, una serp amb ales! Qui ho hagués dit, quins misteris que amaga la vida.  


José Eduardo AgualusaFronteiras Perdidas , Publicaçoes Dom Quixote, 1988

Traducció de Pep Serrat