dilluns, 29 d’agost de 2011

Cadaqués


Cadaqués és, com ho diré,

com jo vaig ser i vull tornar-hi.


Diu Gabriel Ferrater en un poema publicat a Serra d'Or el juny del 69.


Anar a Cadaqués, encara que només sigui per unes hores, és una regal pel cos, la vista i els vint-i-un grams d'ànima que diuen que tenim.

I nosaltres hi hem anat dos dies, les nenes no han plorat ni un segon i a la Kady li ha marxat el mal d'esquena. No sé si per la posició astral del lloc, el clima, la tenda o les ganes d'anar a Cadaqués. És un lloc amb màgia, un ambient i un entorn que només havia trobat a San Pedro de Atacama: Insolar sense ser illa, petit però amb gent de tot arreu i entorn lunar.

Potser també hi té a veure haver-hi pogut anar alguns estius de petit, quan amb el casal de Riudarenes passàvem uns dies a la segona residència dels de can Matas i això ens permetia recórrer les cales, anar de roca en roca, punxar-nos amb pedres i garoines, perseguir pops, aprendre a pescar amb gambina, pujar i baixar els pendents del poble.

De totes maneres quan hi anem no em vénen records, vivim al moment, sobretot quan juguem a la sorra de la Plaja Ros o ens asseiem al xiringuito Ses Oliveres amb el mar a sota i l'aire que sempre passa.


Entre les barques de plaja de s'Alqueria



Capvespre


El crepuscle ha envaït

a poc a poc la badia

i l'ha omplerta d'una

llum màgica, quasi divina.

El mar s'ha condormit

i les barques es troben com

somortes després del tràngol del migdia.

Un vol de gavines juganeres

ens evoca el cant dels amants.

Els perfils de Pení i es Bufadors

són ombres xineses

que ens recorden l'embruix

dels misteris de la nit.

Hora de capvespre vora el mar.

Hora de calma i de repòs,

d'aixoplugar-nos dins nostre

i retrobar tot allò que

hem perdut pel camí,

sota un sol xafogós de migdia.


Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués



dijous, 4 d’agost de 2011

Algunes postals alpines


La idea era passar una setmana a Suïssa, buscar una mica de fresca, pasturar tranquil·lament i provar formatges.

A l'hora de reservar habitació amb pocs quilòmetres de diferència la tarifa es doblava, o sigui que vam optar per agafar hotels de la part de França.

També havíem de mirar de no fer tirades llargues, calcular les hores que dormirien i menjarien les nenes, parar com a màxim cada dues hores i mirar de ser a l'hotel abans de mitja tarda.

Amb aquests càlculs el viatge va acabar essent:

Girona - Valence - Ginebra - Pontarlier - Vallorbe - Annecy - Avinyó - Girona


______________________________


Sant Ge-pe-essa ens va il·luminar el camí



També va sortir el sol



Juraparc: bisons, llops i óssos més o menys engabiats



Com sempre, recorregut per la diàspora gastronòmica africana:
cuina algeriana a Valence, ivoriana a Ginebra i camerunesa a Avinyó



Per tornar-hi sempre