dilluns, 16 de maig de 2011

Records de memòria


Els entrellats de la memòria són fascinants. Podem arribar a creure que hem viscut una història que físicament no ha passat. Què es la realitat? com la Història, acabem construint el nostre passat a la mida de la manera de voler veure les coses...

Podem reconstruir el passat a partir de fotos. Sense fotos o escrits, els records que ens queden són records repetits, imatges que periòdicament hem anat recordant i recordant, amb el pas dels anys pràcticament només recordem records.

Aquests dies he recuperat velles diapositives que poc a poc estic digitalitzant. Més material que tindré per reestructurar passat i, si en parlem amb els altres protagonistes n'hi ha per estona...

Això a coincidit -o no- amb la lectura d'un llibre que m'ha atrapat, no es tracta d'un d'aquells bets-sellers que t'absorbeixen amb una trama ben muntada, sinó que aquest et fa pensar, anar subratllant i subratllant fragments. Potser el que m'ha enganxat des d'un primer moment és que està ambientat a Paris. Llegint-lo tinc ganes d'anar a passejar pel carrer Saint-Benoît o prendre un tallat -”noisette”- al cafè de Flore o des Deux Magots que només he vist en postal.

Tot plegat m'ha fet reviure la meva primera visita a París la primavera del 97 tornant de Londres. Encara hi ha una plaça al quartier latin on havia menjat pizzes casolanes que no he trobat, ni amb el Google Street View, ni les altres dues vegades que hi he tornat, aquestes més a la Paris multicultural que a la literària. Tinc ganes de tornar a París. Llegeixo el llibre amb el mapa que vaig omplint d'anotacions al costat, sobre paper recorro els carrers com si estigués en un pensió del centre de la ciutat.

Pont d'Arcole, Paris 2003

Escuché a Borges decir que recordaba que una tarde su padre le había dicho algo muy triste sobre la memoria, le había dicho : “Pensé que podría recordar mi niñez, cuando por primera vez llegué a Buenos Aires, pero ahora sé que no puedo, porque creo que si recuerdo algo, por ejemplo, si hoy recuerdo algo de esta mañana, obtengo una imagen de lo que vi esta mañana. Pero si esta noche recuerdo algo de esta mañana, lo que entonces recuerdo no es la primera imagen, sino la primera imagen de la memoria. Así que cada vez que recuerdo algo, no lo estoy recordando realmente, sino que estoy recordando un último recuerdo. Así que en realidad no tengo en absoluto recuerdos ni imágenes sobre mi niñez, sobre mi juventud”

Aquest és un fragment del llibre París nunca se acaba, de Enrique Vila-matas, un llibre estrany on l'autor explica els seus inicis literaris concentrats en els dos anys que va viure de renda (del papa) a la capital francesa, la ciutat de la llum que diuen. Ho explica amb molta ironia i va desgranant anècdotes i reflexions intentant construir una conferència de tres dies.

El títol del llibre l'agafa de l'últim capítol de París era una festa de Hemingway, llibre que ja tinc ullat.