diumenge, 20 de febrer de 2011

Uns dies de repòs

Qualsevol exploració, tractament o intervenció quirúrgica presenta uns riscs generals. El més greu és la possibilitat d'una parada cardíaca. Altres complicacions són les hemorràgies i les infeccions.”


Aquest és un fragment d'un dels múltiples papers que et fan signar abans d'una operació quirúrgica. Com, quan et dónes d'alta en un compte d'Internet, acceptes les condicions sense parar atenció al què diuen, saps que si no ho fas no tindràs el que t'interessa. És un protocol.

Divendres al matí em van donar l'alta hospitalària. Aquest cop m'han operat a la Clínica Girona. Ha sigut una intervenció senzilla, comparada amb les que havia tingut anteriorment, que m'ha fet estar només dos dies a l'hospital.


Ara a fer repòs. Si estossego, punxada; si m'aixeco, punxada; si m'assec, punxada; si em giro de cop, punxada; si esternudo, les estrelles... tinc un vesper a les entranyes.

Toca estar més quiet i esperar que maduri. Però un, de vegades -només de vegades- és tossut, no para i, encara que el renyin, fa coses que seria millor que no fes.

L'operació, tot bé.

- No estàs nerviós?, em preguntaven.

- Doncs, no.

No és que vulgui fer el valent, dos anys d'operacions, visites, rehabilitació, em van servir per aprendre a ser pacient, pacient adjectiu i pacient substantiu. Per sort fins ara, els metges que sempre m'han atès han estat bons professionals. Tinc plena confiança en els equips mèdics que tenim.

És clar que sempre pot passar alguna cosa -un terratrèmol durant l'operació, per exemple-, però la probabilitat d'un accident és infinitament inferior al fet de sortir al carrer, aquí que no es dóna cap valor a la bona educació viària, que tenim carrers i carreteres dominats per la pressa, pel “què m'han de dir a mi?”, per la llei del més espavilat.


Avui diumenge ja em moc amb més facilitat, si acaba de sortir el sol potser sortiré i caminaré a poc a poc fins la cantonada.