divendres, 16 de juliol de 2010

Tres dies a França


Quan hem arribat aquest vespre a Girona semblava que feia més de quinze dies que havíem marxat. En realitat hem estat poc més de dos dies fora, la major part en ruta.

Fa uns mesos havíem programat fer una escapada a París per anar a saludar els germans de la Kady i la resta de parents. Finalment el seny i la conjuntura del moment es van imposar i el viatge va quedar anul·lat.

Sense diners -gastats en el creuer- i amb ganes de viatjar vam decidir reprogramar un minitour per terres franceses. Teníem clar que la segona opció era arribar fins a Lió, allà hi tenim bon record d'un viatge de tornada de París ara fa dos anys, quan vam anar a sopar a un restaurant ivorià del centre, Chez Amoin, on ens van tractar molt bé i vam menjar com si fóssim a l'Àfrica.

Aquí, a Catalunya, encara no hem trobat un bon restaurant africà, de moment la opció més propera és Marsella o Lió.

Per programar la ruta vaig entrar a la xarxa i primer de tot vaig mirar el servei de meteorologia francès, la zona del massís central francès aquests dies la temperatura es mou entre 15 i 28 graus, perfecte! Per buscar hotel també Internet, entrant al Google maps trobo un hotel per 49€ en una àrea de servei abans d'arribar a Millau, faig la reserva en línia. Després repeteixo la operació a Lió.

Com si fóssim una dona embarassada que pensa que després del part que s'aproxima no hi ha més vida recreativa i per tant s'ha d'aprofitar al màxim els últims dies, dimecres vam agafar trastos, carretera i manta. Cap a fabricar nous records per tornar-hi més endavant.

Dimecres, 14 de juliol

Tot el matí per fer els últims preparatius, menjar ràpid i migdiada. A un quart de sis tancar maletes i cap a la llar d'infants a buscar a la nena.

Agafem l'autopista a Sarrià. Primera parada a l'àrea de servei de Narbonne-Vinassan (165 Km) A9, continuem amb la Mariama que aguanta bé la tirada. Abans de les 10 som a l'hotel Balladins de l'àrea de servei Millau-Larzac A75, hem fet 286 km.

A menys de vint graus sopem l'arròs amb salsa que hem dut a la zona de pícnic envoltats d'autocaravanes i després cap a dormir.



Dijous, 15 de juliol

Ahir va ser la festa nacional francesa, però al mig de la carretera no ens en vam adonar.

Esmorzem a l'àrea de servei i continuem a agafar l'autovia A75, travessem el viaducte de Millau -el més alt del món, diuen- i enfilem la N88 fins a Mende, estirem les cames. No ens entretenim gaire per a l'hora de dinar ser prop de Le Puy-en-Velay.


Hi ha indicacions que diuen que demà la carretera estarà tancada pel Tour de France. Tot i que hi ha motes zones condicionades i amb ombra per parar a descansar o a menjar seguint la guia anem al llac de Bouchet, a vint quilòmetres de Puy.

El lloc és agradable, dinem amanida d'arròs arran d'aigua. Migdiada de quinze minuts sota els faigs i avaets. La gent que com nosaltres ha vingut a buscar tranquil·litat saluda amb normalitat i s'entreté amb la nena. Hi ha peixos a l'aigua que espanten a la Mariama quan salten.

Tornem a la carretera, ens saltem Le Puy i fem l'última tirada fins a Saint-Priest, als afores de Lió. Cap a les cinc ja som a l'hotel B&B. Aprofito per portar el cotxe a un taller perquè facin una revisió de la direcció, mentre el revisen anem a uns grans magatzems, Auchan. A les vuit vaig a buscar el cotxe, em diuen que hi ha dues ròtules trencades, que circular però a una velocitat moderada, com que no ens ho podran reparar fins la setmana vinent decidim arreglar-ho a la tornada.

Després d'una dutxa anem cap al centre de Lió, Croix Rousse - Les Pentes. Aquí és obligat el pàrquing soterrani. Quan arribem al número onze del carrer Capucins trobem que el restaurant africà ara és un restaurant francès que es diu Bouchon de l'Opera. Tornem cap a la zona de l'ajuntament – Hôtel de Ville- a un restaurant tunisià que hem vist buscant aparcament.

Al restaurant La Marsa ens partim una amanida i un cuscús royal. Tot i que els propietaris són d'origen tunisià, el cuscús no té res a veure amb el que vam menjar fa tres setmanes a Tunís.

Després de prendre el te fem una petita passejada i tornem a l'hotel.


Divendres, 16 de juliol

Dormim fins que la nena ens deixa. Deixem l'hotel abans de les 10 i ens parem a esmorzar a una terrassa al costat de la carretera. Cafè, suc i croissant.

Agafem l'autopista A9. Dinem un menú a l'àrea de servei Mornas-Village, abans d'arribar a Orange. 32 graus ºC, com que a la zona no hi ha ombres continuem fins la propera àrea de descans a refrescar-nos i a reposar una mica.


Reprenem la marxa fins la sortida 38 de la A9, a Narbona. Berenem pizza i continuem per la nacional.

A la Jonquera acaba de ploure i fa una temperatura agradable per passejar vora el riu.

Quan arribem a Girona ja fosqueja.




dissabte, 10 de juliol de 2010

Rosa Freixas Falgueras (1921-2010)


Ahir es va morir l'àvia, la Rossita. La notícia em va trobar al festival de músiques religioses de Girona, estàvem sopant al mercat de cuines del món. Aquesta trucada no em va sorprendre, podia haver arribat qualsevol dia dels últims anys. L'àvia ja en feia més de tres que estava enllitada, et sentia però no et reconeixia, cada dia els meus pares l'havien d'aixecar i asseure-la en un sofà perquè no es llagués, li havien de donar el menjar a la boca com a un bebè.

La ciència mèdica li va poder allargar el rellotge de les constants vitals. Respirava però no vivia. Finalment ahir al vespre, a dos quarts de nou, el seu cor va dir prou.


L'àvia va néixer a la Casa nova d'en Colomer (Riudarenes) el gener de 1921. Després de la guerra, l'any 42 es va casar amb en Josep Serrat Font, l'avi Pitu el meu padrí. I el 1943 naixia el pare, i la història continua...

La Rossita era una dona de casa, la seva vida era la cuina, l'hort i el pla, era sobretot una bona persona, molt discreta i entregada als altres. La recordo sempre amb el seu inseparable devantal, feinejant o rosegant alguna cosa. Per berenar li agradava menjar dreta immenses amanides amb molta ceba i feia festa major cada vegada que menjava fruita.

Una setmana podia cuinar el millor arròs a la cassola del món i la següent li sortia una cosa immenjable, no sé com ho feia.

L'àvia -a la dreta- amb la seva germana Lola

L'àvia tenia la convicció que menjant passaven tots els mals. La seva dita més repetida era "Aquest forat -referint-se a la boca- es petit però es menja tota una ciutat".

Demà a les nou farem l'enterrament, descansi en pau.


dimecres, 7 de juliol de 2010

Passejant per la vida



Ahir vam anar a fer un tomb per Banyoles, com és lògic vam acabar a l'estany. Vam aparcar en una estranya zona verda (s'ha de pagar tiquet fins a les dues de la tarda).

Era el vespre i feia una temperatura perfecta. Vam caminar a la vora de l'estany i la Mariama va poder veure peixos i ànecs.


Aquella hora hi havia molta gent que passejava tranquil·lament com nosaltres, altres feien esport corrent o amb bici. Una mica més lluny es veia gent que pescava i algú que travessava l'estany remant.



Vam fer un passeig curt però molt agradable. Vaig recordar fa anys, un cop que havia anat nerviós a prendre un tallat en un d'aquells bars abans de presentar-me a una entrevista de feina. I una altra vegada que vaig anar a un concert de Rosendo al camp de futbol en una nit plàcida. Parlo de fa temps, era el mateix indret, mai m'hauria imaginat que quinze anys després passejaria casat sota els mateixos plàtans amb una filla mulata i unaaltra que ha de venir aviat.