dilluns, 20 de setembre de 2010

Salsafins de festa major


Tercera setmana de setembre, com cada any comença a refrescar i arriba la festa major de Riudarenes. Aquest any la pluja de divendres i l'ambient enrarit que plana pel poble potser l'han deslluïda una mica. Com diuen els francesos "Il y a de l'électricité dans l'air", i no només per la MAT. Fem com si no passés res, però passa...
Diumenge de festa major toca fer la volta per la fira, portar la nena a les atraccions i seguir la cercavila dels gegants.
Al migdia menjar familiar: pica pica de marisc, canelons, rostit, ànec amb salsafins i rebosteria de can Tuyarro (menja antidieta i contravegetariana)

A poc a poc la famíla va creixent

Els salsafins em recorden la festa major, a casa sempre n'hem menjat només el diumenge de festa major. L'avi els plantava com una mena de ritual, ara ja els comprem bons i pelats.
El salsafí és com un nap de la mida d'una pastanaga ple de fils. Té un gust molt suau -com la sonoritat del seu nom- i és típic de la plana de la Selva, ara sembla que, des de diferents àmbits, el volen promocionar gastronòmicament.

Fa poc que he descobert que també n'hi ha a França. No sé com el cuinen ni si és la mateixa planta o de la mateixa varietat. En tot cas el mot salsafí l'hem manllevat del francès salsifis que al mateix temps l'havia manllevat de l'italià salsefica. Aquest recorregut ens indica que no és una planta tan local com semblaria. La seva etimologia no té res a veure amb salsa fina sinó que ve de la paraula llatina salsifica que ja designava la planta.

El DIEC no accepta la nostra variant salsafí i només apareix com a salsifí, amb i.
A casa es cuinem amb a d'ànec. La mare m'ha passat la recepta:


Ànec amb salsafins

Ingredients:
  • 1 ànec tallat a trossos (preferiblement de pagès i mut)
  • ¾ de kg de salsafins (els de sorrenc són més bons)
  • 1 ceba tallada
  • 1 tomata tallada
  • 12 ametlles
  • 2 cabeces d'alls
  • 1 copa de conyac
  • Oli d'oliva suau
  • Sal

Preparació:
Primer rostim l'ànec. Afegim tres cullerades d'oli en una cassola i comencem a fregir l'ànec trossejat . Si l'ànec no és molt greixós es pot afegir llar. Tot seguit s'hi afegeix el conyac, la ceba trossejada i la cabeça d'alls sencera. Dues hores de xup-xup. Si queda sec es va afegint aigua.

A part, es bullen els salsafins. Es tiren nets i rascats quan l'aigua bull, passats deu minuts es retiren, s'escorren i s'enfarinen. Tot seguit es fregeixen en una paella amb oli d'oliva suau. Es deixen refredar.
Afegim la tomata a l'ànec rostit, quan està cuita retirem la carn i agafem tota la resta i la passem per la batedora (túrmix).
Un cop tot trinxat i barrejat reincorporem a la cassola la salsa (fina) resultant, afegim l'ànec, els salsafins i la picada d'ametlles i all. Es deixa coure tot plegat deu minuts i bon profit.


dimarts, 7 de setembre de 2010

Benvinguda Balbina


Quan faltaven set minuts per les deu del matí la Kady es girava per mirar el rellotge d'una de les sales de parts del Trueta. Després de set hores d'espera, de contraccions i dilatació naixia la Balbina Serrat Balde. La Ruth i quatre noies més l'ajudaven a venir a aquest món.


La Balbina és un bebè tranquil, de moment no plora gaire i dorm molt. Ha nascut pesant tres quilos i tres-cents grams.



dilluns, 16 d’agost de 2010

M'agrada (o no)



-->
Te guste o no
Puede que a ti te guste o puede que no
pero el caso es que tenemos mucho en común.
Bajo un mismo cielo, más o menos azul,
compartimos el aire
y adoramos al sol.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,
idéntica fragilidad,
un corazón,
dos ojos y un sexo similar
y los mismos deseos de amar
y de que alguien nos ame a su vez.

Puede que a ti te guste o puede que no
pero por suerte somos distintos también.
Yo tengo una esposa, tú tienes un harén,
tú cultivas el valle
yo navego la mar.

Tú reniegas en swajili y yo en catalán...
Yo blanco y tú como el betún
y, fíjate,
no sé si me gusta más de ti
lo que te diferencia de mí
o lo que tenemos en común.

Te guste o no
me caes bien por ambas cosas.
Lo común me reconforta,
lo distinto me estimula.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,
idéntica fragilidad,
un corazón,
dos ojos y un sexo similar
y los mismos deseos de amar
y de que alguien nos ame a su vez.

Te guste o no

Joan Manuel Serrat
Ja fa més d'un mes que, per atzar, buscant informació de material didàctic sobre alfabetització vaig descobrir aquesta lletra. Em va encantar.
Reconec que a través de les cançons, en Serrat transmet missatges molt interessants. Idees, com aquesta, que comparteixo, amb les que intento ser conseqüent.
Però,
en Serrat, mai m'ha agradat com canta. Ni el fet d'escriure el cognom de la mateixa manera m'ha fet aturar a escoltar-lo més atentament. No puc.

Vaig adonar-me de la seva llargària viatjant per Sudamèrica, l'any 96. Em va sorprendre com la gent em tractava quan sabien el meu cognom. Recordo la simpatia dels duaners de la frontera entre Chile i Bolívia.

En canvi, des de ben jovenet m'ha agradat molt en Llach. És curiós com de vegades els gustos els fem moure classificant-los en [s]oposats:

  • Stones o Beatles?
  • Te o cafè?
  • Bàsquet o fumbol?
  • Mar o muntanya?
  • Rosses o morenes? (o rossos o morens?)
  • Coca cola o Pepsi?
Etcètera, Etcèteres...

Per sort sempre hi ha llimonades, pèl-roges, planes, xocolata, terceres - o vint-i-sisenes - opcions,
o totes dues
o cap.
Ens agradi o no.

divendres, 16 de juliol de 2010

Tres dies a França


Quan hem arribat aquest vespre a Girona semblava que feia més de quinze dies que havíem marxat. En realitat hem estat poc més de dos dies fora, la major part en ruta.

Fa uns mesos havíem programat fer una escapada a París per anar a saludar els germans de la Kady i la resta de parents. Finalment el seny i la conjuntura del moment es van imposar i el viatge va quedar anul·lat.

Sense diners -gastats en el creuer- i amb ganes de viatjar vam decidir reprogramar un minitour per terres franceses. Teníem clar que la segona opció era arribar fins a Lió, allà hi tenim bon record d'un viatge de tornada de París ara fa dos anys, quan vam anar a sopar a un restaurant ivorià del centre, Chez Amoin, on ens van tractar molt bé i vam menjar com si fóssim a l'Àfrica.

Aquí, a Catalunya, encara no hem trobat un bon restaurant africà, de moment la opció més propera és Marsella o Lió.

Per programar la ruta vaig entrar a la xarxa i primer de tot vaig mirar el servei de meteorologia francès, la zona del massís central francès aquests dies la temperatura es mou entre 15 i 28 graus, perfecte! Per buscar hotel també Internet, entrant al Google maps trobo un hotel per 49€ en una àrea de servei abans d'arribar a Millau, faig la reserva en línia. Després repeteixo la operació a Lió.

Com si fóssim una dona embarassada que pensa que després del part que s'aproxima no hi ha més vida recreativa i per tant s'ha d'aprofitar al màxim els últims dies, dimecres vam agafar trastos, carretera i manta. Cap a fabricar nous records per tornar-hi més endavant.

Dimecres, 14 de juliol

Tot el matí per fer els últims preparatius, menjar ràpid i migdiada. A un quart de sis tancar maletes i cap a la llar d'infants a buscar a la nena.

Agafem l'autopista a Sarrià. Primera parada a l'àrea de servei de Narbonne-Vinassan (165 Km) A9, continuem amb la Mariama que aguanta bé la tirada. Abans de les 10 som a l'hotel Balladins de l'àrea de servei Millau-Larzac A75, hem fet 286 km.

A menys de vint graus sopem l'arròs amb salsa que hem dut a la zona de pícnic envoltats d'autocaravanes i després cap a dormir.



Dijous, 15 de juliol

Ahir va ser la festa nacional francesa, però al mig de la carretera no ens en vam adonar.

Esmorzem a l'àrea de servei i continuem a agafar l'autovia A75, travessem el viaducte de Millau -el més alt del món, diuen- i enfilem la N88 fins a Mende, estirem les cames. No ens entretenim gaire per a l'hora de dinar ser prop de Le Puy-en-Velay.


Hi ha indicacions que diuen que demà la carretera estarà tancada pel Tour de France. Tot i que hi ha motes zones condicionades i amb ombra per parar a descansar o a menjar seguint la guia anem al llac de Bouchet, a vint quilòmetres de Puy.

El lloc és agradable, dinem amanida d'arròs arran d'aigua. Migdiada de quinze minuts sota els faigs i avaets. La gent que com nosaltres ha vingut a buscar tranquil·litat saluda amb normalitat i s'entreté amb la nena. Hi ha peixos a l'aigua que espanten a la Mariama quan salten.

Tornem a la carretera, ens saltem Le Puy i fem l'última tirada fins a Saint-Priest, als afores de Lió. Cap a les cinc ja som a l'hotel B&B. Aprofito per portar el cotxe a un taller perquè facin una revisió de la direcció, mentre el revisen anem a uns grans magatzems, Auchan. A les vuit vaig a buscar el cotxe, em diuen que hi ha dues ròtules trencades, que circular però a una velocitat moderada, com que no ens ho podran reparar fins la setmana vinent decidim arreglar-ho a la tornada.

Després d'una dutxa anem cap al centre de Lió, Croix Rousse - Les Pentes. Aquí és obligat el pàrquing soterrani. Quan arribem al número onze del carrer Capucins trobem que el restaurant africà ara és un restaurant francès que es diu Bouchon de l'Opera. Tornem cap a la zona de l'ajuntament – Hôtel de Ville- a un restaurant tunisià que hem vist buscant aparcament.

Al restaurant La Marsa ens partim una amanida i un cuscús royal. Tot i que els propietaris són d'origen tunisià, el cuscús no té res a veure amb el que vam menjar fa tres setmanes a Tunís.

Després de prendre el te fem una petita passejada i tornem a l'hotel.


Divendres, 16 de juliol

Dormim fins que la nena ens deixa. Deixem l'hotel abans de les 10 i ens parem a esmorzar a una terrassa al costat de la carretera. Cafè, suc i croissant.

Agafem l'autopista A9. Dinem un menú a l'àrea de servei Mornas-Village, abans d'arribar a Orange. 32 graus ºC, com que a la zona no hi ha ombres continuem fins la propera àrea de descans a refrescar-nos i a reposar una mica.


Reprenem la marxa fins la sortida 38 de la A9, a Narbona. Berenem pizza i continuem per la nacional.

A la Jonquera acaba de ploure i fa una temperatura agradable per passejar vora el riu.

Quan arribem a Girona ja fosqueja.




dissabte, 10 de juliol de 2010

Rosa Freixas Falgueras (1921-2010)


Ahir es va morir l'àvia, la Rossita. La notícia em va trobar al festival de músiques religioses de Girona, estàvem sopant al mercat de cuines del món. Aquesta trucada no em va sorprendre, podia haver arribat qualsevol dia dels últims anys. L'àvia ja en feia més de tres que estava enllitada, et sentia però no et reconeixia, cada dia els meus pares l'havien d'aixecar i asseure-la en un sofà perquè no es llagués, li havien de donar el menjar a la boca com a un bebè.

La ciència mèdica li va poder allargar el rellotge de les constants vitals. Respirava però no vivia. Finalment ahir al vespre, a dos quarts de nou, el seu cor va dir prou.


L'àvia va néixer a la Casa nova d'en Colomer (Riudarenes) el gener de 1921. Després de la guerra, l'any 42 es va casar amb en Josep Serrat Font, l'avi Pitu el meu padrí. I el 1943 naixia el pare, i la història continua...

La Rossita era una dona de casa, la seva vida era la cuina, l'hort i el pla, era sobretot una bona persona, molt discreta i entregada als altres. La recordo sempre amb el seu inseparable devantal, feinejant o rosegant alguna cosa. Per berenar li agradava menjar dreta immenses amanides amb molta ceba i feia festa major cada vegada que menjava fruita.

Una setmana podia cuinar el millor arròs a la cassola del món i la següent li sortia una cosa immenjable, no sé com ho feia.

L'àvia -a la dreta- amb la seva germana Lola

L'àvia tenia la convicció que menjant passaven tots els mals. La seva dita més repetida era "Aquest forat -referint-se a la boca- es petit però es menja tota una ciutat".

Demà a les nou farem l'enterrament, descansi en pau.


dimecres, 7 de juliol de 2010

Passejant per la vida



Ahir vam anar a fer un tomb per Banyoles, com és lògic vam acabar a l'estany. Vam aparcar en una estranya zona verda (s'ha de pagar tiquet fins a les dues de la tarda).

Era el vespre i feia una temperatura perfecta. Vam caminar a la vora de l'estany i la Mariama va poder veure peixos i ànecs.


Aquella hora hi havia molta gent que passejava tranquil·lament com nosaltres, altres feien esport corrent o amb bici. Una mica més lluny es veia gent que pescava i algú que travessava l'estany remant.



Vam fer un passeig curt però molt agradable. Vaig recordar fa anys, un cop que havia anat nerviós a prendre un tallat en un d'aquells bars abans de presentar-me a una entrevista de feina. I una altra vegada que vaig anar a un concert de Rosendo al camp de futbol en una nit plàcida. Parlo de fa temps, era el mateix indret, mai m'hauria imaginat que quinze anys després passejaria casat sota els mateixos plàtans amb una filla mulata i unaaltra que ha de venir aviat.




diumenge, 27 de juny de 2010

Casament d'un germà


Ahir la Isabel i en Martí es van casar. Bé, de fet ja fa uns anys que viuen casats i va ser la setmana passada que van passar per la vicaria (la pública).

Aquest cap de setmana a Can Bellvitge van fer la celebració amb els amics, divendres un sopar jove (i no tan jove) amb carn a la brasa i música, l'Eduard Canimas.


El dissabte es va fer la cerimònia amb diferents parlaments, música i l'enllaç simbòlic amb els anells.

Després vam sopar un àpat molt ben cuinat i servit per la gent del restaurant el Turó d'Arenys de Mar. Hi havia unes cent vint persones entre els amics, les colles de Riudarenes i d'Amer, els companys de feina i d'estudis, la família de cal Sereno i la família Junquera.



A mi em va tocar parlar, vaig parlar de cal Sereno -la casa pairal on vam néixer i créixer els quatre germans- i de la família.

He de reconèixer que aquests actes multitudinaris on hi assisteixen més de tres persones se'm fan feixucs, el meu esperit eremita -tirant a asocial- fa que sempre que puc me n'escapo. Però també he de reconèixer que, tot i la mandra inicial, tot plegat em va acabar agradant i que en un cert moment em vaig emocionar. Ens fem grans...






diumenge, 20 de juny de 2010

Arribada a port





El divendres vam visitar la capital de Tunísia. Vam llogar un taxi a fora del port que ens va deixar a la porta de França, a l'entrada de la medina.

Primer de tot volíem menjar cuscús. Abans de baixar, al vaixell vam fer menjar a la Mariama i va ser difícil no endrapar res del bufet lliure: guisat de vedella, pizza acabada de sortir del forn, arròs a la cassola, gall d'indi amb crema, filet de tonyina... tot passava davant nostra sense que ens moguéssim, la nostra decisió de menjar un cuscús a Tunísia va ser més forta que la temptació del menjar immediat.


Després de travessar el carrer turístic principal del soc, als voltants de la gran mesquita Zituna, on hi ha els petits restaurants per a la gent de país vam trobar que els restaurants ja no tenien menjar -eren dos quarts de quatre- i en els que els havia quedat alguna cosa ja havien acabat el cuscús. Nosaltres [la Kady] volíem tant si com no menjar cuscús amb pollastre.


Finalment vam trobar una gargotte, restaurant ez Zitouna, on quedava cuscús, sense pollastre però hi havia cuscús. Jo vaig menjar-ne -molt bo- acompanyat de boletes de peix i la Kady va menjar menjar-lo sol i un peix a la brasa. La Mariama després del sotragueig dels carrers empedrats dormia com una soca al cotxet.


Havent dinat vam poder anar a comprar alguna cosa. Ens vam fer un embolic amb el canvi. Vam canviar-ne vint al carrer per poder comprar bolquers i la resta (roba, camell de peluix i plat gravat) ho vam pagar directament en euros. A les 6 havíem de tornar al port i em vaig quedar sense poder comprar el cinturó de cuir pel meu pare - un altre dia...-


Ahir va ser un dia de només navegació, vam rondar pel vaixell i provar de descansar amb el permís de la nena (no gaire). Aquest matí abans de les set ja havíem arribat a Barcelona. A les nou hem pogut sortir del port.

Em queda un setmana de vacances (de la feina).



dijous, 17 de juny de 2010

Rumb a Tunísia




Piazza della rotonda, davant el Panteó de Roma

Ahir vam arribar a Civitavechia a dos quarts de vuit del matí. El dia abans havíem quedat amb una altra parella i bebè per esmorzar a les vuit i anar junts a Roma.

Un bus llançadora ens va portar al centre urbà i a peu vam anar a l'estació de trens. Allí, juntament amb un altre matrimoni andalús amb dos nens (la gent s'acaba ajuntant per afinitats) vam negociar amb un taxista el viatge a Roma per 25 € adult.

El taxista va resultar ser un boig capaç d'omplir el dipòsit de benzina amb el motor en engegat i els clients a dins, i després circular a 150 amb quatre nens sense cadireta per una autovia estreta. Després d'haver fet la pole position de la categoria kamikaze ens va deixar al Vaticà, allà vam trobar molta gent fent cua per entrar a la plaça de sant Pere que estava tancada amb unes barres de ferro. Ens van explicar que el Papa havia d'aparèixer. Quan giràvem cua per anar a buscar el bus vam veure arribar un cotxe negre i vam tenir l'ocasió de veure el Sant Pare en viu i en directe (no es podia apreciar si era ell o un dels seus dobles perquè nosaltres érem molt lluny).

Foto de rigor i cap a la plaça Navona a caminar una mica fins el Panteó.

Després de passejar vam anar a un restaurant a la vora de Termini a menjar el mateix que vam menjar el mes de setembre passat: sauté di mare i risotto curry con gamberetti e zucchini.

La tornada la vam fer en una hora i mitja sense sobresalts amb un tren regional.


Rua Catalana, Nàpols


Avui hem arribat a Nàpols. Aquí des del port es pot anar caminant fins el centre, no calen ni llanxes ni busos. Hem passejat tranquil·lament fins el carrer Toledo, ens ha anat bé per fer gana abans d'anar a dinar al barco.


A dos quarts de quatre hem deixat el port de Nàpols i ens han dit que quan nosaltres fèiem la migdiada hem passat a poc a poc a la vora de l'illa de Capri, llàstima.

Aquest vespre hem tingut el sopar de gala, tothom s'ha de mudar. Cada dia organitzen saraus, ahir era el dia de les disfresses.

Demà arribarem a Tunísia cap a les dues de la tarda, volem menjar cuscús i comprar quatre coses.



dimarts, 15 de juny de 2010

Creuer pel Mediterrani



Badia de Villefranche-sur-mer

Qui m'havia de dir que un dia em trobaria enmig del Mediterrani embarcat en un creuer de turistes. Ara anem a bord d'un d'aquells vaixells immensos que sempre havíem vist lluny de terra estant.

Tan barat, semblava que alguna cosa inesperada hi havia d'haver... però de moment tot està sortint com més o menys esperàvem i a més fa bon temps.

De les diferents opcions que vam mirar, finalment ens vam decidir per la marítima. Amb la nena i l'embaràs la comoditat que suposa que et portin i de tenir una sola habitació en tot el viatge ens van fer decidir per agafar un creuer.


Diumenge vam sortir de Barcelona, l'endemà vam fer una primera parada a Villefranche-sur-mer des d'on vam poder agafar un tren fins a Mònaco en tren, fer una foto i tornar.

La llanxa que ens va desembarcat a Villefranche


Avui hem fet escala a Livorno i la majoria de gent ha aprofitat per visitar Pisa i Florència. Nosaltres ens hem quedat a Liborno hem passejat pel mercat i hem arribat fins els canals.

Ara estem camí a Civitavecchia, a uns cent quilòmetres de Roma. Organitzen excursions cares, veurem si demà trobem una alternativa que ens permeti anar a Roma pel nostre compte. Ja hem vist que per visitar bé una ciutat no es pot fer en una parada de creuer, tot és massa precipitat i el cotxet ho acaba de dificultar, si baixem és més per estirar les cames i descansar del barco.

Després de quatre dies ja tinc clar que la majoria de gent ve a menjar. Tot el dia hi ha alguna cosa per menjar: bufet lliure o restaurant. Cal dir que hi ha de tot: carn, peix, verdures, amanides, fruites, formatges... i cuinen bé. Ahir un senyor agafava tres hamburgueses i frankfurts per esmorzar.

També fan activitats pels nens i pels grans i contínuament estan fent un espectacle o altre semblant als que es poden veure en alguns canals de televisió.

Hem aconseguit desconnectar de tot menys de la petita, que és el que volíem.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Tots som discapacitats




Tots som discapacitats físics i no només perquè ara mateix, quan sortim al carrer ens pugui passar una moto, un cotxe, un camió, un balcó... que ens deixi en una cadira de rodes.

No només perquè ningú és omnipotent, perquè ja depenen de les maquines, perquè no podem córrer ràpid com un guepard, veure tan lluny com una òliba, olorar com un perdiguer o volar com una oreneta (aquí, potser amb la imaginació...)

* No tothom ha nascut per caminar


No només perquè la discapacitat és cosa de tots, com tantes coses, en una societat que se suposa solidària. Mal que pesi a alguns, som animals socials, ni que ens vulguem aïllar estem obligats a viure pensant en les persones.

He de reconèixer que abans de l'accident que em va deixar un temps sense poder caminar i del qual m'han quedat seqüeles per sempre, distret en tantes altres coses, mai m'havia plantejat aquest tema. Ara he anat descobrint que la veritable discapacitat està en el cap, a la ment, en la visió que cadascú té de les coses. No depèn de si ens podem moure molt o poc, fer més o menys coses en més o menys temps, sinó del que volem fer, del que creiem i del que ens proposem. I aquí les ganes de viure, d'aprendre i la motivació són clau.


Diversitat funcional

Amb el temps es van utilitzant diferents paraules per referir-se a les persones que pateixen un problema físic: minusvàlids (menys vàlid), invàlids ( que no és vàlid, no serveix), discapacitats (contrari a la capacitat), incapacitat (no capaç)... alguns termes van quedant en desús, altres es tornen pejoratius. Jo per comoditat solc dir que hi ha persones que pateixen una discapacitat, no hi ha persones discapacitades, sinó persones que tenen algun tret que els impedeix portar la vida com la majoria de la gent.

Una de les últimes propostes per descriure el col·lectiu és el de “persones amb diversitat funcional”, des del Foro de vida independiente en fan una exposició molt completa, entre altres coses diuen:

Les dones i homes amb diversitat funcional som diferents, des del punt de vista biofísic, de la major part de la població. Al tenir característiques diferents, i degut a les condicions de l'entorn generades per la societat, ens veiem obligats a realitzar les mateixes tasques o funcions d'una manera diferent, algunes vegades a través de terceres persones.

Així, una persona sorda es comunica a través dels ulls i amb signes, mentre que la resta de població o fa fonamentalment a través de les paraules i l'oïda. La funció que realitzen és la mateixa: la comunicació. Per desplaçar-se una persona amb lesió modular sòl utilitzar una cadira de rodes, mentre que la resta de població ho fa mitjançant les cames: mateixa funció, manera diversa.

Si la majoria de persones, per exemple, no hi poguéssim veure, seríem diferents al que ara som i, probablement tindríem l'olfacte i el tacte més desenvolupats. A més, l'entorn construït seria molt diferent: els ordinadors no tindríen pantalla, hi hauria només ràdio i no televisió, no existiria l'escriptura de tinta i s'hauria desenvolupat l'escriptura en relleu.

Per tant, la manera com construïm el nostre entorn depèn del que ens han ensenyat que és “normal” en sentit estadístic, i aquesta “normalitat” va canviant amb el temps.

En aquest sentit hem creat una societat on no es contempla la possibilitat d'integrar plenament la diversitat en ots els àmbits (educació, treball, edificació, transport, comunicació, informació, oci, etc.)”

Comparteixo aquesta visió, i com diuen és cert que costa acceptar el que és diferent. Tinc la impressió que en altres països accepten molt millor la diversitat (funcional, sexual, religiosa, cultural...) o almenys en són més conscients.

En aquestes latituds mediterrànies de vegades la mateixa administració no sap com gestionar la diversitat, en alguns casos ni la contempla. D'exemples n'hi hauria molts, segur que a tots ens en ve algun al cap.

Falta molt camí per fer, i hi ha associacions i entitats que lluiten a primera línia per contribuir a fer una societat més justa i igualitària.


mifas

El cap de setmana passat vam celebrar l'assemblea anual de MIFAS. Quan vaig conèixer l'entitat em va sobtar que només acceptessin socis que tinguessin una discapacitat. Em van explicar que en el moment de la seva creació, l'any 79, es volia demostrar que els discapacitats eren capaços d'organitzar-se i lluitar per ells mateixos. Ara entenc que si no som els mateixos discapacitats que lluitem pels nostres drets ningú més o farà. És més fàcil arraconar-nos.

Va ser la primera vegada que participava a l'assemblea, érem una vuitantena de socis compromissaris que ens vam trobar a l'hotel Carlemany de Girona on després vam dinar. Entre altres coses es va fer una exposició de les activitats del 2009 i les previstes per aquest 2010. Un munt d'accions laborals, formatives, d'oci, assessorament, etc. orientades a donar suport a les persones amb discapacitat, a dignificar la seva vida i a donar l'oportunitat de fer una vida com tothom. Perquè, en el fons, lluitant per la igualtat d'oportunitats el que es vol és que la gent que té ganes de fer coses ho pugui fer autònomament, per un mateix, al marge de tenir més o menys impediments físics.


dijous, 11 de març de 2010

Sense llum



Vint-i-quatre hores sense llum ens han fet treure les espelmes del fons d'aquell calaix i ens han recordat fins a quin punt hem arribat a ser dependents de l'electricitat.

Els besavis s'escalfaven a la llar de foc sota la llum de les teies, omplien l'escalfallits de brases i anaven a dormir d'hora.

Avui tot està cronometrat, fem servir tot tipus d'aparells que ens alleugen la vida i ens permeten fer més i més coses. No parem



- Bon dia -va dir el petit príncep.
- Bon dia -respongué el comerciant
Era un marxant de píndoles perfeccionades per apaivagar la sed. Se'n pren una per setmana i marxen les ganes de beure.
- I perquè vens això? -digué el petit príncep
- Pots estalviar molt de temps -va explicar el comerciant- . Els experts han fet càlculs, es guanyen cinquanta-tres minuts cada setmana.
- I, què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?
- Cadascú fa el que vol...
« Jo -es va dir el petit príncep-, si disposés de cinquanta-tres minuts, caminaria tranquil·lament cap a una font»



Un dels records més vius i agradables de les meves estades al Senegal, són les vegades que he pogut passar més d'un dia en un poblat. Lluny de tot, de les màquines, de l'estrès, de la sobreabundància... passar la nit sense electricitat, menjar a la fosca, moure't amb un llum d'oli.

Ells hi viuen, no van a fer càmping. T'adones que sempre ens adaptem al ritme que ens marca el temps i l'espai que ens ha tocat.

Què hi farem? Alçavidres automàtics, comandaments a distància, robots de cuina, fogons de vitroceràmica, termoregulador de la calefacció, què sé jo... Internet a casa.

dijous, 7 de gener de 2010

Tornada


Aquest matí a dos quarts de nou hem arribat a l'aeroport de Barcelona.

Avui descansar i demà cap a la feina.

Ara faltarà posar en ordre les notes de viatge i les imatges preses.

dimarts, 5 de gener de 2010

Cada dia arròs

Matí d'anar al centre, preparar la Mariama, aconseguir taxi, embús, banc i anar a saludar el senyor que ens va deixar el cotxe per anar cap a Velingara.
Després havíem previst anar a menjar pel nostre compte, fins ara no hem tingut l'oportunitat de menjar sols. Després de tants dies de només menjar arròs tenia ganes de provar una hamburguesa, la carn de vedella és bona. Al Senegal hi afegeixen patates fregides -afogades en oli- i de vegades un ou ferrat, jo demano que "només" m'hi posin amanida.

Les nostres previsions no han sortit com pensàvem, la cosa s'ha complicat [sempre hi ha canvi de programa] hi hem acabat anant a saludar a més gent i dinant dues vegades, totes dues arròs; un dia vam sopar tres vegades. Quan es cuina es fa per a molta gent i sempre es calcula més per si hi ha persones imprevistes, imprevistes sóc jo que ho dic perquè sempre està previst que hi hagi un imprevist, no sé si m'explico...

Quan visites una casa a un hora que serveixen el menjar has d'acceptar la invitació, és de mala educació no fer-ho, quasi una provocació. Si arribes que falta poc per dinar et fan esperar, no pots dir que no. En general es menja en una gran plata compartida, però curiosament quan mengen amb un plat individual -només ho he vist en restaurants- també et conviden a menjar, evidentment dius que no, es tracta d'on gest. Les primeres vegades que em vaig trobar amb això no entenia res, i algun cop havia rebutjat la invitació. Cada terra fa sa guerra.

Es important saludar a la gent, quan arribes a un lloc has de donar la mà a tothom, pobre de tu que t'oblidis d'algù, és quasi un insult.
Quan arribes a més d'anar a saludar als familiars també has d'anar a presentar els teus respectes a les persones honorables. Aquest protocol inclou que també han de venir a saludar-te, això vol dir que has de tenir preparat menjar per a molta gent.

Una de les altres coses que se sol fer és donar diners per demostrar consideraciò cap a una persona, independentment de si té mitjans o no.
Tot això es fa més en el poble, perquè aquí a Dakar no hi ha tanta cohesió social i els barris estan composats de famílies que procedeixen de diferents indrets.

Resumint, que al poble ens hem passat gran part del temps amb els protocols familiars i a Dakar en desplaçaments, no hem tingut temps de fer turisme.

protocols + desplaçaments + bebè = 0 oci


* Les fotos sòn totes fetes avui amb el mòbil

dilluns, 4 de gener de 2010

Keur Mbaye Fall



Avui la Mariama es troba perfectament, ha estat jugant tot el mati. A primera hora m'ha tocat estar una mica amb ella, ahir em feia morros perquè vaig estar tot el dia fora.
Estem en un barri, Keur Mbaye Fall, molt allunyat del centre, potser vint quilòmetres, prop de la ciutat de Rufisque, antiga vila colonial que el segle XVI els portuguesos van anomenar Rio fresco. Es una zona de nova construcció, el paviment dels carrers és sorra molt fina, 100 % inaccessible.

Entrada del cyber a l'esquerra


A les dotze he anat cap al centre, un taxi costa quatre mil francs CFA (6€) mentre que un clando [cotxes destartalats que sense cap tipus de llicència ni permís solen fer una ruta fixa] costa mil francs per cap. Els clandos s'agafen a l'encreuament de la ruta principal i no sempre n'hi ha, quan creus que n' arriba un has de preguntar si va allà on vols. N'he vist un que es parava i li he preguntat si anava a Dakar, place de l'Independence, m'ha dit que sí. "mil francs" l'hi he contestat, "entra" respon. "mil francs" li torno a dir conscient que el color de la meva pell provoca inflació. "zero francs" ha conclòs, resulta que era un particular que molt amablement m'ha dut al centre, m'ha explicat que viu a l'illa de Gorée i m'ha preguntat què hi faig aquí.

Al centre m'he trobat amb la Kady i el seu pare i hem anat a dinar, després hem anat al banc a demanar què es necessita per obrir un compte bancari:

- fotocòpia document d'identitat
-2 fotos
-certificat d'empadronament
-ingrés de 75 000 francs CFA (115 €)

A la tarda hem tornat a Keur Mbaye Fall i després de descansar una mica he vingut a connectar-me. Al matí i el vespre fa fresca i de dies la temperatura s'enfila fins prop de 40 °C però avui ha fet núvol i no ha fet gaire calor.

diumenge, 3 de gener de 2010

Saly


Avui hem arribat fins a Saly -Lloret de Mar del Senegal-, no hem vist la zona turistica nomes hem anat a veure un terreny.

La Mariama té estones de febre, té les genives inflades, no sembla res greu.

Estem a Keur Mbaye Fall, un barri de l'entrada de Dakar on viuen els sogres. He aconseguit descarregar fotos, un amic del cunyat m'ha deixat un lector extern.

dissabte, 2 de gener de 2010

Tornada a Dakar

Ens han fet aixecar a les quatre de la matinada, el xofer que ens ha dut fins a l'estació (gare routiere) va dir que passaria entre les quatre i les cinc, s'ha presentat a un quart de sis, sort que l'hem trucat.


Ahir vam comprar tres tiquets del mig del set places. El set places és el mitjà de transport pùblic més ràpid i còmode, no té un horari fix, surt quan s'omple. Hem sortit a tres quarts de vuit quan feia una estona que tots els seients estaven venuts però no apareixia el que havia d'ocupar la plaça de davant. Finalment han colat a un parent del xofer que ha passat a davant d'altres que s'esperaven abans.


Portàvem un fèretre buit al sostre, era d'un cadàver d'un veí que van portar ahir de l'hospital per enterrar-lo al poble, avui tornaven la caixa reutilitzable a Dakar. Això ha estat un visa ideal per passar els fatigants controls a l'entrada de cada ciutat, quan els gendarmes veien el panorama ens deien de continuar. No ha servit de res perquè rodaven amb una mitjana de 60 a 70 kilòmetres per hora, això sense contar les zones urbanes i els trams de pista on estan fent obres o amb una mica de pujada.


Tot plegat ha fet que triguéssim mes de deu hores per fer els 550 quilòmetres que separen Velingara de Dakar. Hem arribat a les 6 del vespre cansats, plens de pols i amb la Mariama amb febre.

divendres, 1 de gener de 2010

Vint cents deu



Encetem any nou, més rodó [múltiple de 10].


No he celebrat res, abans de les onze ja era al llit. Aquest any m'he estalviat les corredisses per anar a comprar, les campanades, els raïms i totes aquestes coses.


Ens haurem de desacostumar a posar dos zeros després del dos, per la resta tot igual, de fet l'any ja el tenim encarrilat, comença el mes de setembre, però d'alguna manera s'ha de celebrar que el temps passa, una mena d'aniversari col·lectiu.


Diuen que a l'Africa la gent mata el temps i que a Europa és el temps que mata la gent, potser si.