diumenge, 22 de febrer de 2009

Ultralleugers



Ala Delta


Com moltes criatures terrestres, desitjava

imitar el vol flemàtic dels ocells.

No era pas, t'ho asseguro, la frisança

d'Ícar, el jove emmetzinat de sol,

sinó el simple deliri primigeni

per les coses aèries. Després de rumiar-ho

vaig descartar els biplans. També els ultralleugers

malgrat el nom alat: no em refiava

de la llei dels fluids que els sostenia.

D'altra part no volia vagar a mercè dels vents

dins la cistella breu d'un aeròstat.

Vaig triar l'ala delta i, assenyat,

vaig instruir-me primer sobre l'índole

misteriosa i lleu de l'atmosfera.

Esbrinava la seva efervescència,

la seva consistència dubtosa,

i, finalment -el cor penjat de l'ala,

el baf potent del vent tibant la vela-,

vaig volar, sumptuós, per districtes ingràvids,

pels paradisos dels somnis lleugers.

Però va durar poc:l'aire, inconstant,

perdé l'alè i es va pansir la lona.

La terra venjativa m'esperava

i, amb tot el seu furor gravitatori,

va estavellar l'estructura d'insecte

i una altra de les meves poques vides.

No morim pas, ja ho veus, de mica en mica;

morim a batzegades, a cops de consciència

de la nostra natura terrenal.



QUIM ESPAÑOL

Ultralleugers (Premi Carles Riba 1994)



dilluns, 16 de febrer de 2009

saberuts i sabatots

.
.


Qui sap no parla
Qui parla no sap

Lao Tse



diumenge, 1 de febrer de 2009

feisbuc

Un vespre de la setmana passada em vaig connectar un moment al Messenger per veure si coincidia amb un amic que aquest dies està de viatge al Senegal.


Tinc compte al Messenger i hi entro molt de tant en tant -xatejar m'estressa i per fer videoconversa utilitzo Skype-, aquell dia m'hi vaig connectar des del llit amb el portàtil i la petita al costat. Eren les deu de la nit i el meu amic no estava connectat. Algú em va enviar un missatge, després de la sorpresa inicial vaig reconèixer qui era:

- Jou?

- El mateix

Era en Jou, no Joe, Jou!, un company d'universitat que fa temps que no veig. Vam xatejar una estona, preguntant per aquest i l'altre (en Miquel, l'Eva, la Neus, en Xevi, en Cudi, en Marc, en Ferran...), la majoria ja tenen fills. També vam fer broma de l'alopècia comuna. Em va explicar que m'havia buscat al Facebook i no m'havia trobat, tampoc als altres excompanys. Li vaig respondre que tot això és per la generació posterior a la nostra. Ell em va dir que va molt bé per contactar amb la gent.


Avui m'he donat d'alta al Facebook, diversos amics m'havien convidat a través del correu electrònic, però jo em resistia, ho trobava un passatemps prescindible. També vaig evitar el telèfon mòbil durant molt de temps fins que el dos mil sis me'n vaig comprar un,  per si hi havia una urgència. Ara el porto sempre, el faig servir  per mirar l'hora i per fer alguna foto.


En els blocs i el Facebook no es posa més del que un vol, crec que molta gent hi projecta una imatge bastant millorada de la real. El que m'amoïna més és arribar a ser dependent d'un d'aquests nous enginys. Reconec que ben gestionats faciliten les coses. O facilita que en menys temps fem més coses, que rendim més, vaja.


A través d'Internet he anat recuperant coses del passat, de la meva anterior vida... No us espanteu,  no m'he posat místic, em refereixo a les experiències (adolescència, universitat, Florència, Xile, Costa d'Ivori, Senegal...) d'abans de l'accident que em va deixar divuit dies en un altre món. He recuperat cançons, imatges, pel·lícules llibres, llocs, gent... sovint penso en alguna persona que he conegut en el meu recorregut, que fins ara sabia que no tornaria a veure mai més.

Resumint,  ja tinc un entreteniment més, prometo no entrar en la dinàmica de col·leccionar amics, escriure improcedències i vaguetats i connectar-m'hi en hores de feina o hores que he d'estar per la família. Amén