dijous, 31 de desembre de 2009

Tidiane

En Tidiane Balde és un perruquer de Vélingara, està casat i té dos fills, en Mohamadou i l'Ibrahima. Quan tenia tres anys una injecció mal feta li va paralitzar les cames, la família va recórrer a tots els mitjans al seu abast: doctors, curanderos, metges xinesos, marabús... però res.


Això va fer que passés una infància difícil, per desplaçar-se s'havia d'arrossegar per terra i no anava a l'escola. Sempre seguia els seus germans petits fins a l'escola i es quedava a fora a esperar que pleguessin. Un dia, un professor va sortir de l'aula i el va veure a terra, va cridar que se n'anés -pensava que era un d'aquells nens desescolaritzats que anava a molestar-, quan va veure la realitat va acostar-se i va parlar amb ell. En Tidiane li va explicar que li agradaria anar a l'escola com tots els nens, el professor va anar a parlar amb els seus pares i avi i va arreglar tot perquè el nen pogués anar a l'escola també va aconseguir una cadira de rodes, tenia tretze anys.

Al cap de cinc anys hi va haver un daltabaix que va fer que la seva família se separés i va haver de deixar d'estudiar. Davant la nova situació en Tidiane tenia clar que ell no volia parar la mà -com la majoria de discapacitats físics del Senegal- i va decidir començar a pentinar, de manera autodidacta i a poc a poc va aconseguir tenir clients i el seu propi taller. Això li va permetre comprar un terreny i construir diferents habitacions, casar-se i mantenir la seva pròpia família.

En Tidiane és un exemple de superació personal. Així, en un país on sembla que l'única esperança es l'emigració, on joves amb iniciativa no tenen l'oportunitat de realitzar les seves idees i altres simplement creuen els braços veient passar el temps, demostra que qui es proposa una cosa amb força pot arribar a aconseguir-la.


[continuarem]





dimecres, 30 de desembre de 2009

Vélingara

La vida passa més o menys tranquil·la a Velingara, com a tot arreu aquí també arriba el progrés - què és el progrés?- , però d'una manera anàrquica, sense ordre ni concert.

Ara han aixecat una antena monstruosa a pocs metres de la casa on vaig viure dos anys, me'n faig creus -dels dos anys-.


Segurament que els veïns ni s'han plantejat els efectes que podria causar tenir tanta ferralla per barret.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Pedalant per Internet

Avui he aconseguit descarregar algunes fotos, el noi del cibercafé m'ha deixat excepcionalment -ho té guardat en un calaix- un lector extern de targetes.

En poca estona l'ordinador se m'ha penjat dues vegades, reset i tornem-hi... El teclat no té accents, he de fer invents amb el corrector pero he pogut inserir fotos.

diumenge, 27 de desembre de 2009

Viatge a l'interior


A un quart i mig de quatre de la matinada hem sortit de Dakar ( 22 °C) per anar cap a l'interior del país, amb vuit hores hem fet els prop de 600 quilòmetres i a dos quarts d'una ja érem a Vélingara ( 34 °C )

Tarda per dormir i vespre per fer una volta pel centre.

La petita Mariama s'ha adaptat perfectament, amb tanta mainada s'ho passa pipa, tots volen fer-la jugar, fer-la riure, tocar-li els cabells...

Sovint té més de cinc nens i nenes al seu voltant.

dijous, 24 de desembre de 2009

Cap al Senegal

Primera prova superada.

Hem sobreviscut a les quatre grans maletes - que finalment han sigut 5-, al control de sabates, a la T4 (RSU) de Madrid, al menjar d'Iberia, a tantes hores de Mariama asseguda, al caos de la duana...




Dakar, ja som aquí!

dimarts, 8 de desembre de 2009

Perpinyà


Només travessar una frontera, encara que sigui aquí mateix, tens la sensació d'anar una mica lluny...

Avui hem anat a Perpinyà, com fem sovint alguns festius entre setmana que no coincideixen amb el calendari francès. Aprofitem per canviar d'aires, comprar roba i mirar llibres. Aquesta tarda per fi, he trobat el Cahier d'un retour au pays natal d'Aimé Cesaire (1913 - 2008), una de les obres amb les que es va encetar la Negritud, corrent literària que reivindicava la identitat negra i la seva cultura.



El centre de Perpinyà, seguint l'eix del carrer Mariscal Foch, està farcit de petits -minúsculs- restaurants, establiments que ofereixen cuines molt diverses: plats turcs, tunisians, vietnamites, catalans...

Avui hem anat a una mena de magatzem/colmado oriental on també venen menjar preparat i en serveixen en unes taules petites del mateix establiment.



A l'Orchidée Thaï (Rue Maréchal Foch, 64) hem menjat bé entre sacs d'arròs i paquets de galetes exòtiques, per menys de 10 € per cap hem degustat musclos, arròs cantonès, tallarines saltejades, pollastre amb gingebre i gambes al curri. Un local amb un ambient animat i acollidor, ha estat tota una descoberta.




dilluns, 2 de novembre de 2009

Ens hem traslladat


S'ha acabat caminar més de deu minuts per agafar el cotxe

s'ha acabat pujar trastos i bebè per l'escala

s'han acabat les males mirades de turistes, badocs i compradors per anar a casa només a descarregar

s'ha acabat el soroll insuportable dels nens saltant sobre l'escenari

s'ha acabat aguantar el veí excèntric que es pren per propietari d'un edifici que no és seu

s'han acabat els crits dels borratxos que reboten per les parets

s'ha acabat tornar cansat i enfadar-te per un aparcament

s’ha acabat aixecar-te amb la humitat dels carrers que escampa la màquina que no para de “pitar” tota la nit.



Després de cinc anys ens n'anem de la rambla de Girona, és cert que hem deixat una zona i un pis emblemàtics, amb ànima, però guanyem en comoditat, el barri vell no està pensat pels veïns, és un decorat per fer shopping i turisme.


Segurament tornarem a trobar veïns amables i atents, algun veí maniàtic que de vegades toqui la pampa i qui sap si alguna molèstia més. D'entrada la impressió és bona.


Trobo a faltar el so de les campanades a la nit.



Encara tenim la casa potes enlaire, l'espai és més petit i hem hagut de prescindir d'algun dels mobles que tenim.


Un trasllat sempre és estressant, ho hem anat fent a poc a poc. Com és normal perdrem alguna cosa, de moment ha desaparegut el meu quadre de Hokusai, La gran onada. El tenia del pis anterior, l’havia buscat a Barcelona i finalment el vaig haver de comprar per encàrrec, ara s'havia esquerdat el vidre i al nou pis li esperava un nou marc.



Amb tota confiança vam deixar les claus perquè els últims quinze dies, mentre fèiem el canvi progressiu, poguessin visitar el pis els interessats. Per sorpresa nostra un dia abans d'acabar el mes acordat van entrar a netejar. Algú va agafar o llençar el quadre de Hokusai (així com el meu test de menta, un calendari i les meves babutxes velles), ho hem deixat així, en una anècdota. Hem firmat sense aixecar polseguera, de tot s’aprèn. Són petites coses però sap greu.

Sort.


Bon vent i barca nova.



Hem anat a buscar aires nous al també barri gironí de Montilivi. Segons Joan Coromines en el seu OnomasticonCataloniae , el nom Montilibi – que l’escriu amb b- prové de MONTE TIBERI («la muntanya de Tiberi»), de Montiberi es degué passar a Montibiri i finalment es va donar un canvi de la r per la l potser per influència dels noms de Palol i Palau-sacosta.


Segons una companya de feina, filla i veïna del barri, el nom d'aquesta muntanyeta (168 m) voldria dir mont de les oliveres, potser sí... aquesta versió m'agrada més.




dissabte, 10 d’octubre de 2009

Xesco Boix


Aquesta tarda he passat amb la Mariama pel concert homenatge a Xesco Boix que s'organitzava a la plaça Miquel de Palol de Girona.

No hi hem estat gaire estona però hem pogut sentir un conte, veure titelles (L'història d'en Lluïso) i escoltar unes cançons (En Joan petit, la masovera...) La Mariama ha picat una mica de mans però estava més pendent de la nina d'una nena que de les activitats de l'escenari.



Devia ser l'any 83 quan Xesco Boix va venir a l'escola de Riudarenes. Recordo un dos cavalls amb una gran enganxina de Nuclears no gràcies i recordo també que ens va explicarfque de l'escola en sortirien metges, advocats, mestres...

Llavors era petit i no entenia gaire el missatge que ens transmetia amb les seves paraules i cançons, ara després de 25 anys ningú s'atreviria de discutir aquells valors.

Aquella visita l'he recordada tota la vida, també perquè després ens vam cartejar un temps. L'Albert - el meu germà bessó- va mantenir la correspondència més temps, de fet fins després de la seva mort ja que uns dies després que els diaris l'anunciessin va arribar una carta seva a casa.

Aquest vespre he estat buscant alguna carta seva però res, n'he trobades moltes d'antigues (d'abans de l'era internet) però cap era d'en Xesco, si un dia la trobo la penjaré al blog.


diumenge, 4 d’octubre de 2009

La força de la voluntat


Ahir al vespre vàrem mirar Princesa de Africa, un reportatge centrat en la vida d'una família senegaleso-espanyola. El protagonista, Pap Ndiaye, és un percussionista establert a Madrid on s'ha casat amb una noia espanyola, Sònia. En Pap té dues dones més a Louga, Senegal. El reportatge s'introdueix i es conclou seguint el fil de la filla gran de Pap, que vol ser ballarina i per això es desplaça a Madrid.

Sònia es troba amb les coesposes al Senegal i explica com viu el fet de la poligàmia, diu que és dur i l'acaba migjustificant amb l'amor cap a Pap.

En el seu cas la poligàmia ha estat una opció.

Aquest film ja el vam poder veure en el festival de cinema africà de salt, el maig de 2008, quan va venir el seu realitzador, Juan Laguna a presentar-lo.

Dins la història apareixen diferents escenes de balls africans, Sònia és ballarina. En una d'aquestes apareixen discapacitats físics fent una demostració impressionant de com, malgrat una discapacitat, un pot aconseguir allò que es proposa.



És cert que de vegades, persones amb limitacions arriben a fer activitats i assolir fites que molta gent sense cap tipus de discapacitat seria incapaç de realitzar.


dijous, 10 de setembre de 2009

Viatge a Itàlia

Hem aprofitat la segona part de les meves vacances i els pocs dies que la Kady ha tingut, per anar a Itàlia.

Dijous passat vam agafar un vol Ryanair a dos quarts de dotze i a quarts de dues ja estàvem plantats al centre de Roma. Hotel prop de Termini, les caminades previstes es van convertir en anades i vingudes de metro i bus per visitar les places i indrets més notables (Navona, Panteon, Coliseu ...)


Roma és una ciutat que té una accessibilitat nul·la - la mateixa que devia tenir fa dos mil anys -, ho viscut amb el cotxet de la nena amunt i avall. Per acabar-ho d'arreglar en els passos de zebra qui té preferència són els cotxes, caminant t'has d'aturar per deixar-los passar.


Després de Roma ens vam desplaçar cap a la zona de Nàpols.

Dissabte el matí vam arribar a Aversa amb un Intercity. A l'estació en Paolo ens va venir a buscar per portar-nos a casa seva, Villa Cristina a Pontelatone.

Tenen un Bed and Breakfast en plena natura, una mena de casa rural molt acollidora.


Amb en Paolo ens vam conèixer a Londres l'any 96. Vàrem compartir casa a Croydon, els matins estudiàvem l'anglès i els vespres treballàvem, jo en un Pizza Hut i ell en un restaurant Italià. Després, vam continuar el contacte, primer per correu convencional i més tard via Internet. Fa tres anys va venir amb la seva dona a Girona i vam visitar la ciutat i Cadaqués.

L'any passat va ser pare un mes abans que jo i ara hem tingut l'ocasió de retrobar-nos en família.


Kady, Mariama, Seydiyel, Pep, Valeria, Giuseppe i Paolo

També hem aprofitat l'estada per visitar Pompeia i fer un tomb per la costa Amalfitana amb un Cinquecento llogat. Hem pogut comprovar que el tràfic de Nàpols és com Dakar però els conductors fan les infraccions de manera més relaxada, amb naturalitat. Sembla ser que algú els hi ha instal·lat senyals que ells se salten a la torera, conduir seguint el codi de circulació és perillós.

El viatge ha anat molt bé. La petita ha marcat el tempo però ha aguantat molt bé els canvis i desplaçaments (avió, hotels, metro, busos, tren, cotxe) i la gran ha col·laborat en tot i ha estat menys distreta que de costum.

Fins que no t'hi trobes no te n'adones que viatjar amb nens és diferent. No és viatjar com sempre però amb nens, és una altre concepte del viatge, el programa va en funció del seu ritme i necessitats, et desplaces en una mena de bombolla familiar que curiosament fa que et relacionis més amb la gent del país a través del pol d'atracció que són els nens.


dissabte, 29 d’agost de 2009

La dignitat que es perd


Un conte és un mirall on cadascú pot descobrir la seva pròpia imatge.

Amadou Hampâté Bâ


Led Zeppelin IV


EL GRAPAT DE TERRA

Conte ful


En un petit poble hi vivia un home molt i molt ric, aquest home tenia el costum seure's davant de casa seva. Amb això va adonar-se que cada matí a la mateixa hora passava un home humil davant la seva porta: anava al bosc a buscar llenya per vendre-la i poder mantenir la família.


Un bon dia, el ric va dir al pobre: «Cada matí, et veig passar davant la meva porta. La teva pobresa em causa molta pena. A partir d'ara, vine cada matí i demana'm el que necessitis; d'aquesta manera no hauràs d'anar més al bosc per alimentar la teva família

L'endemà matí, el llenyataire es va presentar davant el ric i el saludà.

«Quan necessites avui? Va demanar el ric posant-se la mà a la butxaca.

Dóna'm un grapat de terra, amb això en tinc prou, respongué el pobre.

El ric, sorprès i desconcertat, va ajupir-se, agafà un grapat de terra i el donà al seu protegit. Aquest li agraí com si hagués rebut un grapat de metalls preciosos, tot seguit, com sempre tornà a la seva feina.

El dia següent, l'home pobre es va parar davant la porta del ric i li va tornar a demanar un grapat de terra. El ric la hi donà.

Durant uns mesos tot va continuar d'aquesta manera, sense canvis ni problemes. Però, un bon matí, quan el bosquerol es va presentar per demanar el seu grapat de terra, el ric li va retreure de mala manera:

«Escolta, amic! Si vols el teu grapat de terra, pren la molèstia d'ajupir-te i agafar-la tu mateix. Ja en començo a estar fart!»

Davant aquesta reacció, el nostre llenyataire es posà a riure i digué:

«Ai, home ric! Exclamà. Et canses del simple fet de donar-me un grapat de terra que no et costa més que el gest insignificant d'ajupir-te. Què hagués passat si cada matí hagués vingut a parar la mà per rebre una moneda?...

«Deixa'm guanyar la vida per mi mateix. La suor del meu front mai em retraurà el que em pugui donar cada dia com, tard o d'hora, ho faria una altra persona.


Amadou Hampâté Bâ, La poignée de poussière, Contes et récits du Mali, Nouvelles Éditions Ivoiriennes, 1994


dimecres, 5 d’agost de 2009

Noves tecnologies



Aquest matí he tingut mitja conversa amb un company de feina que es declara antitecnologia.


Parlant de vacances amb la Rosa li he explicat que a principis de setembre anirem a Roma, m'ha recomenat que parlés amb un company que també hi va que ha trobat un hotel que està molt bé.

Així que l'he vist li he preguntat:

- La Rosa m'ha dit que vas a Roma i que has trobat un bon hotel.

-No -ha respòs, i ha afegit que era el seu amic qui l'havia trobat.

-En saps el nom? -he insistit-.

- No, però si el vols ja te'l donaré

-Envia'm-ho per e-mail

- Jo no utilitzo això...


I aquí ha començat la discussió. Segons ell el correu electrònic no hauria d'existir, és un mal invent. M'ha reconegut que l'ordinador és una bona eina, però que enviar-se correus electrònics existint el telèfon és una bajanada. Li he argumentat que és pràctic: el pots llegir i enviar quan vols, sigui ara o a les 12 de la nit. “A les dotze de la nit tinc coses més interessants que enviar correus, a més a casa no hi entra cap ordinador.” Completament tancat de banda, ell mateix ha reconegut que en aquest terreny no ens posaríem pas d'acord.

De tant en tant et trobes gent que és reticent a tot allò que fa olor a novetat, per por, per desconfiança, pel que sigui. No faig bandera de les noves tecnologies, que cadascú -si vol- que les utilitzi com més bé li plagui, crec que ens faciliten certes activitats del dia a dia, en podríem prescindir, d'acord. També podríem prescindir de les aspirines.

Abans la gent anava en carro, no es movia del poble. Ara un amic està a Itàlia, l'altre a Nova York, mitja família a l'Àfrica... En cotxe, en pocs minuts podem anar a treballar cada dia on fa anys haguéssim trigat hores. Amb els ordinadors podem fer més feina en menys temps i de manera més eficaç. Hi ha gent que treballa des de casa per una empresa que està a milers de quilòmetres. I no parlem de la gran biblioteca que és Internet!

Però les noves tecnologies, com tot, s'han de saber gestionar, no les podem tractar com llaminadures d'adult.

La novetat de vegades costa. No podem anar explicant la nostra vida pel mòbil enmig de la gent com si al món no hi hagués ningú més; quan anem al cine, al dispensari, a classe, etc. hem de tenir la precaució de deixar el mòbil en silenci, com a molt en vibració si esperem una trucada que respondrem discretament a fora.

En tot cas són eines que tenim a l'abast i que hem d'aprofitar.

divendres, 31 de juliol de 2009

La Mariama creix


Pensava que aquests dies de "vacances" podria anar fent coses de la llista de temes pendents, no ha estat així, pràcticament, a part d'estressar-me, no he pogut fer res.

Amb la nena a la falda, queixant-se, agafant tot el que trobava per posar-s'ho a la boca he pogut acabar de muntar un petit vídeo amb fotos i gravacions dels últims dos mesos.





No n'estic massa content, no ha quedat centrat del tot i la miniatura que l'identifica no és la que voldria. El Youtube només permet triar tres imatges que el mateix sistema selecciona (una del principi, una del mig i una del final).

En les imatges apareix la Mariama Balde "Tata", la seva àvia que va morir l'agost del 2004.

El vídeo l'he penjat amb la idea que els amics i la família (especialment la de la part senegalesa) pugui anar veient com creix la nena.


dijous, 23 de juliol de 2009

Escapada a la Costa Blava




Després de mirar diferents llocs del sud de França, finalment ens hem decidit per Toló (Toulon), a l'est de Marsella. Estem en un hotel B&B de la Sanha de Mar.

Ahir a la nit vam visitar el centre de la ciutat, a la zona del port. Va ser una agradable descoberta trobar tot un passeig de restaurants no massa cars que oferien plats ben assortits al voltant de 12 €. Vam anar a la Tortue (la Tortuga) i vam poder degustar musclos amb crema de curri.

La Mariama ens ha agafat febre, aquesta nit ens ha arribat a més de 39 Cº, l'hem banyada amb aigua tèbia i li hem donat paracetamol. Li ha baixat però al matí tornava a estar a 38. Tot i la temperatura de la veu alegre, segurament seran les dents.

Aquest matí està núvol i cauen algunes gotes, anirà molt bé..

.

divendres, 5 de juny de 2009

Arriba l'estiu

Avui la Rosa, - companya de feina- m'ha convidat a dinar. Hem anat al König de Vilablareix, a la sortida de Girona anant a Santa Coloma de Farners, no massa lluny de l'oficina.


Al migdia sempre vaig a dinar a casa, agafo el bus i tinc dues hores per menjar amb una esgarrapada i estirar-me una estoneta. Els divendres però, em quedo i amb una hora menjo un kebab o qualsevol cosa ràpida, tallat i tornem-hi.

Avui era l'últim dia que coincidíem abans de començar a fer horari intensiu d'estiu. Feia dies que la Rosa em parlava d'anar a dinar plegats per compensar tots els cables informàtics que li he passat.


El menjar del König no és res de l'altre món, entrepans, hamburgueses i plats combinats, però l'ambient del lloc, la bona companyia i la perspectiva de l'estiu han fet que hagi estat un dinar especial que, per uns moments, ens ha fet desconectar de la feina.  


diumenge, 26 d’abril de 2009

Tortugues


Al poble, quasi tots els nens havíem tingut una tortuga d'aigua a casa. Fins als anys 70 n'hi havia moltes, diuen que plovia més i que les aigües eren més netes i tranquil·les.

En un dels meus records d'infantesa, aquells que no saps perquè queden en un racó de la memòria,  estem al torrent Vilarràs  buscant tortugues amb els nens més grans.

Més tard, a l'institut de Santa Coloma, durant la setmana cultural  van programar una xerrada de natura, va venir el naturalista Lluís Motjé “Moia” que entre altres coses ens va parlar d'unes tortugues en perill d'extinció que hi havia als voltants dels estanys de Sils i de Riudarenes. En acabar la presentació, l'Albert -el meu germà bessó- es va anar a interessar per les tortugues. En Moia li va prendre les dades i el següent dissabte es va presentar a casa un noi d'uns vint anys, l'Enric Adroguer de Sils. Va venir amb el seu R5 blanc i vam anar a veure les tortugues en una bassa que hi ha anant a l'Esparra. L'Enric ens va explicar que hi havia algunes basses on encara en quedaven, que hi havia gent que les caçava per vendre-les i que ell es dedicava a observar-les i a denunciar-ne les captures il·legals.

A partir d'aquí vam començar a trobar-nos alguns cap de setmana per anar descobrint, vam aprendre que el que nosaltres dèiem tortuga d'aigua era la tortuga d'estany, que el seu nom científic era “Emys orbicularis”, que hi havia una altra tortuga molt semblant, la tortuga de rierol  i es trobava a altres zones. A poc a poc es van anar afegint altres joves del poble, (en Paset, en Pep Ros, en Sebastià Bota... ) fins que es va conformar un grup de nois d'entre catorze i quinze anys, capitenejats per l'Enric. Ens trobàvem cada dissabte a la tarda, primer per anar a observar, després per anar a condicionar les basses, l'últim reducte on havien quedat les tortugues. Vam recuperar les antigues tasques de manteniment de les basses pel bestiar abandonades: netejar el canal d'alimentació, estassar els voltants...


L'any següent -1987- vam fundar l'associació ADEPAR (Associació de Defensa del Patrimoni de Riudarenes), primer ens reuníem a la rectoria fins que es va crear l'Ateneu de Riudarenes que ens va cedir un espai. 

Ja no ens trobàvem només per anar a condicionar les basses i fer la botifarrada. També fèiem alguna sortida amb l'ANG, naturalistes de Girona; amb el seu assessorament començàrem  fer una fitxa de cada exemplar marcat per fer-ne un seguiment.

Van passar els anys, les meves estades a fora van fer que em desvinculés d'aquest tema,alguns dels socis després van estudiar biologia o ambientals i les recerques van començar a prendre un caire més científic. L'any 2003, en Marc Franc, en Santi Massot i el meu germà Martí van constituir la Fundació Emys per donar un nou impuls, més professional a l'activitat que ja començava a afluixar. Tres anys més tard, ja establert aquí, em vaig reincorporar, ara estic a la junta de l'ADEPAR i al patronat de la fundació.

Ahir a la sala polivalent de Riudarenes, es va fer una jornada per celebrar els 22 anys de la creació d'ADEPAR, es van fer diferents xerrades: el canvi climàtic, la tortuga d'estany i el patrimoni natural gironí. Van assistir una cinquantena de persones, i va ser també una retrobada amb amics que feia temps que no ens veiem.





diumenge, 29 de març de 2009

Quin llibre estàs llegint?

Fa temps, un amic que feia molt que no veia va venir a visitar-me a Girona, anava amb la seva nova companya i una altra parella, quan va entrar a casa em va saludar dient: quin llibre estàs llegint? Va ser una salutació una mica estranya però em va agradar.


Segurament no podríem aplicar la màxima de dir: digue'm quin llibre estàs llegint i sabré com estàs. És una fórmula gastada que s'ha utilitzat massa: digue'm com vesteixes i et diré com ets, digue'm amb qui vas i et diré qui ets... La sentència queda molt bé però la realitat és molt més complexa que això. Potser si que sabent el llibre que estàs llegint en un moment determinat pots saber alguna cosa, que la persona llegeix per exemple. Un sol llibre diu poc, i poden ser moltes les raons que han fet en triïs un i no un altre a triar-lo: casualitat, recomanació, estat d'ànim, etc.


Si parlem de l'historial de lectures és una altra cosa. Això ho saben bé els d'Amazon, que quan compres un llibre t'envien informació d'altres relacionats. O els de Google que, en una altra plànol, pot tenir perfils de la gent només sabent quines pàgines consulta. Google ens vigila.

Tinc el costum de llegir sempre, de tenir almenys un llibre de capçalera. Abans d'anar a dormir em va bé canviar de paisatge i això m'ajuda a relaxar-me. Si algun cop em desperto a la matinada i entro en un d'aquells bucles estranys que no et deixen tornar a agafar els son -com aquesta nit passada- llegeixo.


Ara estic llegint llibres de contes – el ritme familiar hi obliga-, acabat Llamadas telefónicas de Roberto Bolaño (felicitats pel recent premi de la crítica nord-americana) començo El porvenir de mi pasado de Benedetti.

Últimament estic tirant molt de biblioteca, hi ha llibres però que, m'estimo més comprar-los, tenir-los per tornar-los a llegir o perquè els considero valuosos. Abans també els comprava per poder-los deixar, però ara m'hi miro més, hi ha alguns llibres importants per mi que no me'ls han tornat, no recordo a qui els vaig deixar. Fa quatre anys vaig deixar tres pel·lícules que em van  perdre (no les he vistes més). Quan hi penso encara em fa mal. Eren unes pel·lícules que em van costar de trobar i d'aconseguir -en aquell moment no anava massa bé de diners-, les vaig comprar per poder afegir a la meva petita filmoteca que potser més endavant podria veure amb els meus fills i explicar coses de l'Àfrica; una tractava de l'ablació i una altra sobre el xoc de la cultura europea amb les tradicions africanes. He de dir que les he recuperades: una la vaig comprar de segona mà a Amsterdam i l'altra la vaig trobar a l'Aliance Française i en vaig fer una còpia. El que em va saber greu va ser la manera com va anar tot: vaig haver de ser jo qui les reclamés, què costa dir ho sento m'ha passat això ja te les miraré de recuperar?... Després vaig saber que la persona a qui les havia deixades també  les havia deixades a algú altre: com és que hi ha gent que deixa les coses que li han confiat? És com regalar un regal. Fa temps que hem passat pàgina d'això, he après que les coses que un considera valuoses és millor no deixar-les a qualsevol. 

Els llibres que us són indiferents si no els voleu de decoració practiqueu el bookcrossing.

En fi, si esteu llegint: bona lectura.


diumenge, 22 de febrer de 2009

Ultralleugers



Ala Delta


Com moltes criatures terrestres, desitjava

imitar el vol flemàtic dels ocells.

No era pas, t'ho asseguro, la frisança

d'Ícar, el jove emmetzinat de sol,

sinó el simple deliri primigeni

per les coses aèries. Després de rumiar-ho

vaig descartar els biplans. També els ultralleugers

malgrat el nom alat: no em refiava

de la llei dels fluids que els sostenia.

D'altra part no volia vagar a mercè dels vents

dins la cistella breu d'un aeròstat.

Vaig triar l'ala delta i, assenyat,

vaig instruir-me primer sobre l'índole

misteriosa i lleu de l'atmosfera.

Esbrinava la seva efervescència,

la seva consistència dubtosa,

i, finalment -el cor penjat de l'ala,

el baf potent del vent tibant la vela-,

vaig volar, sumptuós, per districtes ingràvids,

pels paradisos dels somnis lleugers.

Però va durar poc:l'aire, inconstant,

perdé l'alè i es va pansir la lona.

La terra venjativa m'esperava

i, amb tot el seu furor gravitatori,

va estavellar l'estructura d'insecte

i una altra de les meves poques vides.

No morim pas, ja ho veus, de mica en mica;

morim a batzegades, a cops de consciència

de la nostra natura terrenal.



QUIM ESPAÑOL

Ultralleugers (Premi Carles Riba 1994)



dilluns, 16 de febrer de 2009

saberuts i sabatots

.
.


Qui sap no parla
Qui parla no sap

Lao Tse



diumenge, 1 de febrer de 2009

feisbuc

Un vespre de la setmana passada em vaig connectar un moment al Messenger per veure si coincidia amb un amic que aquest dies està de viatge al Senegal.


Tinc compte al Messenger i hi entro molt de tant en tant -xatejar m'estressa i per fer videoconversa utilitzo Skype-, aquell dia m'hi vaig connectar des del llit amb el portàtil i la petita al costat. Eren les deu de la nit i el meu amic no estava connectat. Algú em va enviar un missatge, després de la sorpresa inicial vaig reconèixer qui era:

- Jou?

- El mateix

Era en Jou, no Joe, Jou!, un company d'universitat que fa temps que no veig. Vam xatejar una estona, preguntant per aquest i l'altre (en Miquel, l'Eva, la Neus, en Xevi, en Cudi, en Marc, en Ferran...), la majoria ja tenen fills. També vam fer broma de l'alopècia comuna. Em va explicar que m'havia buscat al Facebook i no m'havia trobat, tampoc als altres excompanys. Li vaig respondre que tot això és per la generació posterior a la nostra. Ell em va dir que va molt bé per contactar amb la gent.


Avui m'he donat d'alta al Facebook, diversos amics m'havien convidat a través del correu electrònic, però jo em resistia, ho trobava un passatemps prescindible. També vaig evitar el telèfon mòbil durant molt de temps fins que el dos mil sis me'n vaig comprar un,  per si hi havia una urgència. Ara el porto sempre, el faig servir  per mirar l'hora i per fer alguna foto.


En els blocs i el Facebook no es posa més del que un vol, crec que molta gent hi projecta una imatge bastant millorada de la real. El que m'amoïna més és arribar a ser dependent d'un d'aquests nous enginys. Reconec que ben gestionats faciliten les coses. O facilita que en menys temps fem més coses, que rendim més, vaja.


A través d'Internet he anat recuperant coses del passat, de la meva anterior vida... No us espanteu,  no m'he posat místic, em refereixo a les experiències (adolescència, universitat, Florència, Xile, Costa d'Ivori, Senegal...) d'abans de l'accident que em va deixar divuit dies en un altre món. He recuperat cançons, imatges, pel·lícules llibres, llocs, gent... sovint penso en alguna persona que he conegut en el meu recorregut, que fins ara sabia que no tornaria a veure mai més.

Resumint,  ja tinc un entreteniment més, prometo no entrar en la dinàmica de col·leccionar amics, escriure improcedències i vaguetats i connectar-m'hi en hores de feina o hores que he d'estar per la família. Amén



divendres, 16 de gener de 2009

Diversitats


Aquest matí a l'hora d'esmorzar, com sempre, he fullejat el diari. De passada he vist un anunci d'aquests oficials (abans era Som molts milions i ara és som-nhi)



D'entrada, sense llegir-lo -pueril de mi- m'ha agradat.  En la primera impressió m'ha semblat que exposava, d'una forma senzilla, la diversitat des de la seva multiplicitat (diferents orígens, diferents colors, diferents alçades i gruixos, diferents discapacitats, diferents idees, religions...) com a signe de normalitat, i no -com sempre- la diversitat única  que només serveix per marcar la diferència d'una part del tot.

No sé si m'explico. 

Content he ensenyat la meva descoberta al Quim, que sense quasi ni mirar-s'ho -gat vell- m'ha fet veure que potser hi havia alguna cosa darrera la lletra petita: una persona que ve d'un lloc diferent a cuidar els nostres diferents perquè els iguals puguin continuar essent més iguals. Podria ser una lectura.

Bé, segurament l'anunci pot tenir moltes interpretacions, els publicistes s'hi deuen haver trencat prou les banyes per reflectir el que els polítics els hi han manat. 

En tot cas, la imatge pot transmetre una idea positiva, si darrera hi ha o no voluntat ideològica, si mitjançant la publicitat estan marcant unes pautes, si és necessari fer publicitats per ser un país amb bona convivència, etc.  millor no pensar-hi. 

No ens hi capfiquem, fem la nostra vida amb naturalitat, sense prejudicis, sense anuncis, al marge de la política i tot anirà bé. 



dimarts, 6 de gener de 2009

astròlegs, mags, reis i carbó


Foto: Diari de Girona

Visita d'uns savis

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven:

-On és el rei del jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a a adorar-lo.

Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on ha via de néixer el Messies. Ells li respongueren:

-A Betlem a Judea. Això ho ha escrit el profeta.

Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los:

-Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant i, quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà davant el lloc on era l'infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el en amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

I advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

(Mt 2 , 1-12)

Aquesta és la única referència escrita que existeix del que després s'ha anomenat els tres reis màgics d'Orient.


Segons Pepe Rodríguez (Mitos y ritos de la Navidad, Ediciones B), no és fins el segle III que es determina que eren tres reis, abans se n'havien representat 2, 4, 6, fins i tot 60, i se'ls considerava astròlegs, representats amb els gorros dels sacerdots que adoraven al déu persa Mitra (elements més aviat pagans).

Fins el segle VI no apareixen els seus noms i, al cap de deu segles es determina que Balsasar és negre -a la cavalcada de Girona encara no ho és- , moment en què se'ls identifica amb els tres fills de Noè que representaven les tres parts del Món (el continent americà se'l van passar per forro).

El segle III es va establir el naixement i adoració de Jesús el dia 6 de gener, fent-los coincidir amb el dia de la celebració de Aion, símbol del temps nou. Actualment l'església ortodoxa continua celebrant-ho en aquesta data mentre que l'església occidental va passar el dia del naixement al 25 de desembre, data del solstici d'hivern, quan els antics cultes agraris festejaven el naixement dels déus solars, els romans celebraven el Natalis Solis Invicti. Aquesta data no concorda amb el que diu un altre passatge de la Bíblia (Lc 2, 8-12) on els pastors dormen al ras, per tant no era hivern, però va colar. També va colar el fet que els reis adoressin Jesús després de la persecució dels nens fixada el 28 de desembre, persecució que segons els experts no va existir.


Resumint, que està ple de contradiccions i de canvis però la història està molt ben muntada i funciona, funciona fins el punt que és capaç de retardar les dates de les rebaixes del déu consum, i no parlem de l'entusiasme per la posada en escena que deixa el multinacional pare Noel de la Coca Cola en ridícul.



dissabte, 3 de gener de 2009

Alquímia


-Estic viu – va dir el noi, mentre menjava un plat de dàtils aquella nit sense fogueres ni lluna.  -Quan menjo, no faig res més que menjar. Si caminés només caminaria. Si hagués de lluitar, seria un dia com un altre per morir. Perquè no visc en el passat, ni en el futur. Només tinc el present, i és el que m'interessa. Si pots romandre sempre en el present, llavors seràs un home feliç. T'adonaràs que en el desert hi ha vida, que hi ha estrelles en el cel, i que els guerrers lluiten perquè això és inherent a la raça humana. La vida serà una festa, un gran festival, perquè només és el moment en què vivim.

(...)



Aquests dies de festa he estat llegint O Alquimista de Paulo Coelho. Mai he estudiat portuguès però amb un petit diccionari al costat puc anar llegint sense cap problema,  m'agrada i em diverteix. Per mi és com llegir en una llengua antiga, em transporta, em fa submergir encara més en la història. Em recreo per partida doble: amb la història i amb la descoberta d'una llengua a través de les seves expressions i paraules que desconeixia. 


Algunes paraules que m'han cridat l'atenció:


panela : cassola

chato: avorrit

morro: pujol

cachimbo: pipa

pipocas: crispetes

cheiro: olor

copo: got

chumbo: plom

tâmara: dàtil


El llibre m'ha agradat, és senzill, descriu una història planera que va introduint pensaments al voltant de com encarar la vida, insisteix molt en la realització d'un projecte personal (Lenda pessoal), en la línia de Viatge a Ítaca.


Fragments:


Cadascú té la seva manera d'aprendre”


... Que hi havia un llenguatge en el món que tothom entenia, i que el noi el va utilitzar durant aquell temps per fer progressar la botiga. Era el llenguatge de l'entusiasme, de les coses fetes amb amor i voluntat, buscant allò que un desitja o creu.


Realitzar la pròpia Llegenda Personal és la única obligació dels homes. Tot és u. Quan algú vol una cosa, tot l'Univers conspira perquè es pugui realitzar el seu desig.




Un bon reguitzell de pensaments positius per encarar aquest començament d'any