dilluns, 12 de desembre de 2016

Sant Sebastià de Pení

  Des de sa Conca fins a dalt l'ermita de Sant Sebastià de Cadaqués hi ha una hora de camí d'estepa, romaní i argelagues.

  Feia dies que tenia ganes de visitar la zona. Des que vaig llegir la magnífica novel·la «I demà, el paradís» d'Antoni Vives, ambientada a Cadaqués i a Guinea Equatorial. 

I avui, un dilluns de desembre, he marxat d'hora cap a Cadaqués.

  Sempre havia vist aquella taca blanca a la part alta del Pení i em preguntava què era, si hi vivia algú allà dalt. De petits havíem anat amb el casal a passar dies d'estiu a la segona residència dels Matas-Nadal, prop de Port Lligat i potser per això, des d'aleshores, em vaig acostumar a anar sempre a la part nord de la vila, cap a Cap de Creus.


  I, com sempre que vaig a Cadaqués m'he carregat d'energia. No sé què té aquest lloc, si l'aire tramuntanejat, la força tel·lúrica se les seves roques o les oliveres mediterrànies... però allà em sento sempre ple de vida.

  He trobat el camí guiat per una àvia del Llané, i he aparcat el cotxe a baix, davant de l'antic Hotel Rocamar i cap amunt, a peu seguint l'antic camí de Roses.


  Avui el dia era clar i he pogut gaudir de la badia, des de dalt es veu tot el Cap de Creus. 



Quan he arribat a l'ermita m'ha sorprès trobar que era una finca particular. A la novel·la s'explica que es fa una processó fins a dalt. Després baixant he parlat amb un operari que arreglava la carretera i m'ha aclarit que l'ermita i la casa adossada que hi ha pertanyen a Sebastian Guinnes, el propietari de la cervesa Guinnes, que va comprar mitja muntanya (l'altra mitja la va comprar la seva germana) i que aquesta ermita del segle XVII només es pot visitar el 20 de gener, dia sant Sebastià quan es fa la processó. En fi.







  Ara només em faltarà visitar Guinea Equatorial per tancar el cicle i concloure la novel·la, que segur tornaré a llegir. 


dimarts, 1 de setembre de 2015

L'hort d'en Garrell




La cabana d'en Garrell
Fa uns anys, passat Argelaguer anant cap a Olot, es veien unes torres de troncs que sobresortien per sobre les alzines, eren els «gratacels» del poblat d'en Josep Pijiula, en «Garrell». Un entremat de laberints fets amb branques de salzes, cabanes i torres de fustes i troncs d'acàcia. Després van fer l'autovia (A26) i van desaparèixer.

Avui hi hem anat a veure què en queda. Ens ha costat trobar-ho, abans era a peu de carretera i ara queda més amagat. Sortint de l'autovia i travessat el poble d'Argelaguer hem anat més o menys on recordava que podia ser. Hem trobat uns operaris que canvien un pal de telèfon:

- Hola Bon dia
- Bon dia
- Que sou d'aquí?
- No, venim de Girona, però digueu…
- Que no sabeu pas on para el poblat de les cabanes?
- … uhmm… però si ja ho van tirar tot a terra, ja no hi és.
- He vist per Internet que encara queda alguna cosa.
- Doncs prova per la carretera vella d'Olot.
- Però ara hi ha l'autovia
- Sí, però encara hi ha la carretera vella que va paral·lela, torna a Argelaguer i agafes el trencant d'anar a Tortellà...
- Ho provarem, merci.
- Déu

Hem seguit la carretera que ens ha dit, ni rastre del poblat, hem acabat d'arribar a Sant Jaume de Llierca a veure si trobàvem algú que ens ho indiqués. Hi havia un avi bevia en una font.

- Bon dia
- Booon dia
- Que sou aquí?
- Sí, digueu
- No sabeu pas com podem arribar al poble de les cabanes?
- Hauries de tornar a Argelaguer, però faràs molta volta, des d'aquí hi ha una drecera.
- Però és una pista en condicions?
- Sí, és un camí normal, de terra. Jo hi passo sovint amb bicicleta. Hauries de tornar direcció a Argelaguer, surts de poble, travesses el pont i trobaràs un grup de cases, abans de la rotonda, allà trenques a la dreta, passes les cases, has de travessar l'antic camp de futbol i continues sempre recte.
- D'acord, després del pont, unes cases a la dreta, travessar l'antic camp de futbol i continuar…
- Sí
- Merci
- De res
- Adéu
- Adéu

Hem seguit les instruccions, semblava que havíem entrat en algun pati particular, hem continuat, ni rastre de camp de futbol, camí estret, pendent de pedres… Quan semblava que ens havíem equivocat hem trobat una noia que passejava, una noia de mirada profunda i parlar zen.
- Bon dia
- Bon dia
- Bon dia
- Anem bé per anar al poble de els cabanes?
- Sí, continueu recte, us falta un quilòmetre. He vist que en Garrell ara ha fet un hort. El veureu a la vora del camí, perquè les cabanes i laberints no es veuen.
- Merci
- De res
- Adéu
- Adéu

Hem continuat i el camí ha millorat una mica. En una explanada hem vist un home carregat de troncs, era en Garrell.
- Bon dia
- Bon dia
- Sou en Garrell, oi?
- Exacte
- Que podem visitar el poblat?
- Oi tant...

En Josep ens ha explicat que allà era el seu «quarté» general, on va començar tot, que podíem visitar-ho. Després si continuàvem més avall trobaríem la «tomba faraònica», una cova que té sortida per un altre costat i si continuàvem hi havia més coses. Però que ja no hi ha les torres que va desfer per seguretat. Com que no li deixen fer coses cap amunt ara va cap avall, sota terra…
A l'hort hi té una mica de tot, carbassons, pebrots, fesols… amb bidons ha construït una pendent per aprofitar l'aigua de pluja que li anirà bé per regar. Més amunt està fent una cabana, la casa d'en Garrell. Quan ha dit això, les nenes han obert els ulls com taronges, «una casa? i la fas tu tot sol?»

En Garrell ha anat a buscar més troncs que ha deixat per demà.
- Quina hora és?
- Aviat seran les dotze
- Me'n vaig, ja n'hi ha prou per avui, hi sóc de les set.

Hem seguit el camí, més avall hem trobat la «Tomba Faraònica», hi hem entrat una mica. Cal una llanterna. Les nenes tenien por de caure i hem reculat. En Garrell ha gratat a dins de la roca i ha quedat una entrada estreta que ha decorat amb inscripcions i formes diverses.
Continuant hi ha una cabana abandonada, un petit laberint fet amb troncs i un torrent petit que ha reconduït amb escales i bassis que produeixen un so d'aigua corrent agradable i relaxant.
Ens hi hauríem quedat més però s'acostava l'hora de dinar.
Per tornar amb el cotxe hem continuat el camí endavant i hem sortit ( 42.213183,2.635438 ) molt a prop d'on havíem trobat els operaris. Havíem d'haver preguntat als avis que prenien cafè a la terrassa de can Xac.






dissabte, 11 d’abril de 2015

Descobrir Murakami i no poder parar de llegir-lo...








    Vam caminar l'un al costat de l'altra per l'avinguda de la Universitat en direcció a l'estació i ens vam aturar al nostre cafè preferit. Sumire, com sempre, va demanar un tall de pastís per acompanyar el cafè. Era una tarda clara de diumenge de finals d'abril. Les floristeries estaven plenes de safrans i de tulipes. Bufava una brisa suau que aixecava lleugerament les vores de les faldilles de les noies i escampava la fragància dels arbres joves.

                                                                                                                HARUKI MURAKAMI




dissabte, 14 de març de 2015

divendres, 19 de setembre de 2014

La maternitat d'Elna



















«El 1939, en acabar la guerra civil, molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya van haver de patir el drama humà i social de l'exili forçós cap a altres països. Gairebé mig milió de persones van fugir a França entre el 28 de gener i el 12 de febrer de 1939. Llargues fileres d'homes, dones, infants i gent gran es dirigien cap als passos de Cervera, el Portús, el Coll d'Ares i la Guingueta d'Ix, sota les bombes i les bales dels avions franquistes que atacaven les carreteres i els pobles del trajecte. Les autoritats franceses els van negar el pas fins que, la nit del 27 al 28 de gener, van permetre passar les dones i les criatures. Al cap de tres dies van autoritzar el pas dels ferits i més tard de tots el fugitius. Les tropes, autoritzades a creuar la tarda del 5 de febrer, van entrar a França ordenadament en files i desarmades. ... Però l'èxode fou tan massiu que les autoritats franceses van quedar desbordades i milers de persones van ser enviades als centres d'accueil. Aleshores, l'esperança es va convertir en l'inici d'un malson.» 

La rebuda francesa no va ser gens amable. Van confinar els exiliats en camps de concentració, en un primer moment sense cap tipus d'instal·lació: ni latrines, ni aigua corrent, ni un sostre... només sorra i filferros.

Les platges d'Argelers, Sant Cebrià, Ribesaltes.. van quedar sembrades de refugiats: dones, homes i infants tractats com a delinqüents, en condicions pèssimes sense aixopluc ni higiene, amb aigua i menjar que només els provocava diarrees i còlits. 


«Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només el caparró. La sorra li feia de manta. Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava. Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi. Em va proposar de parir a la maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló. El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes. Tothom pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers.» 

MERCÈ DOMÈNECH

I enmig d'aquest panorama desolador, amb els feixistes al sud, l'avenç de les tropes nazis al nord i l'hostilitat de les autoritats franceses va aparéixer «una illa de pau enmig d'un oceà de destrucció»: la maternitat d'Elna. 

Efectivament, gràcies al moviment pacifista suís Servei Civil Internacional (SCI) es va rehabilitar un antic palauet rural als afores de la població d'Elna per ubicar-hi una maternitat. Personal suís ajudat per voluntaris refugiats espanyols van poder crear un servei que acollia les mares embarassades i els nens nounats. 
 Els 5 anys que va durar aquesta experiència van permetre portar al món a 597 nens i nenes, salvant-los d'una mort quasi segura. 



D'aquesta increïble experiència en destaca una jove suïssa de 26 anys, Elisabeth Eidenbenznh , que va ser la directora de la maternitat i que abans de la desfeta republicana ja havia estat amb el Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola a Burjassot i Barcelona.


L'Elisabeth va fer una feina admirable i colossal, no només portava l'administració i funcionament de la maternitat sinó que també es coordinava amb l'hospital de Perpinyà i els camps de refugiats, pledejava amb les autoritats franceses, gestionava l'ajuda que venia de Suïssa, buscava padrins i més recursos, si calia anava ella mateixa amb un vell vehicle a buscar un malalt... tot això en l'entorn bèl·lic de la segona guerra mundial. 





Inversemblantment aquesta increïble tasca havia quedat amagada i no se n'havia fet cap estudi seriós fins que l'Assumpta Montellà, després d'una important tasca de recerca ha publicat a Ara Llibres «La maternitat d'Elna. Bressol dels exiliats» que compta amb el testimoni d'alguns dels protagonistes. Un llibre que fa justícia a una història que no pot restar a l'oblit, i sobretot que fa justícia a una dona que ara fa 75 anys va lluitar per uns ideals pacifistes i solidaris. Accions com aquesta fan que, malgrat tot, encara puguem creure en l'ésser humà.


Assumpta Montellà, La Maternitat d'Elna, Ara Llibres, Badalona, 2005



diumenge, 3 d’agost de 2014

Africa road trip


Magnífics vídeos que reflecteixen el dia a dia a l'Àfrica. Formen part d'una série de clips de Burkina Faso, Malí, Níger... anomenada Africa Road Trip


Camí de Bobo Dioulaso





 Tràfec i vida al riu Níger